A la plataforma Filmin es pot trobar un interessant documental sobre Los Xey, un grup molt famós, popular, polièdric i singular. Molts temes que hem ballat en tardes i nits de gresca, corejats per persones més joves que potser no saben qui eren, van ser popularitzats per ells, com ara allò de la vaca lechera. Van gravar un munt de discos, van sortir a moltes pel·lícules, tretze en total, vuit de mexicanes i cinc d’espanyoles. Una vida de pel·lícula, com diu el títol del documental, dirigit per Eneko Olasagasti i que es va presentar a la Semici de Valladolid.
El grup va viure diferents etapes i va passar per alguna substitució, va cantar de tot i va participar en iniciatives benèfiques ajudant a això que avui en diem causes solidàries. Es van formar musicalment a l’ombra de l’església i van ser contractats per Celia Gámez, que els va portar a Barcelona, i després van triomfar a Mèxic, Argentina, Cuba i Estats Units. Van retornar a Espanya i van ser els autors de la lletra i música d’anuncis emblemàtics de la ràdio i la televisió, com ara els de les fulles Palmera. Van viure nou anys de gira, van inaugurar la televisió mexicana, van triomfar a Broadway, van tenir tractes amb actors i actrius importants, amb polítics diversos i presidents de govern, sense perdre el seu capteniment senzill.
Van jugar amb un humor que recorda el dels germans Marx i algunes de les seves interpretacions eren una mena d’espectacles molt reeixits. Però també van cantar coses serioses, havaneres, tangos. Cantaven de forma polifònica, a capella, sense micròfons, en directe sempre. Més endavant van vendre molts discos, dels de pedra, primer, i dels altres, més endavant. Al País Basc se’ls recorda força, sobretot per part de la gent més grandeta. Alguns temes han esdevingut clàssics populars, com ara allò del pollo asao con ensalada o el sin novedad, señora baronesa, que va versionar en català, molts anys després, la Rosa Maria Sardà.
Uns altres grans èxits van ser Cielito lindo o La bella Lola, avui amb l’avi que va anar a Cuba un clàssic que tanca les cantades d’havaneres. Els temps van canviar, a Hispanoamèrica es va complicar el tema polític en molts països, el rock triomfava i el joven ja trobava Los Xey d’una altra època, tot i que es continués cantant i ballant amb els seus temes, com ara amb allò de Me lo dijo Adela.
A tot arreu els feien grans comiats quan marxaven, l’any 1961 van fer una gira final. El documental compta amb testimonis de parents, fills, coneguts, crítics musicals, fragments inèdits de pel·lícules trobats a una ràdio de L’Havana i documents de l’acordeonista del grup. Pot sorprendre avui, des d’una visió molt encotillada del passat, que joves republicans acabessin condecorats pel règim d’aleshores, en el seu cas a causa, sobretot, d’un pulmó d’acer que van donar a l’hospital de Bilbao.
Los Xey expliquen i posen banda sonora a una època molt especial, complexa com totes, amb grans canvis, com passa sempre, i els seus temes revifen de tant en tant gràcies a grups d’avui o a orquestres de ballables, talment com si fossin, ja, música tradicional. Un documental realment imprescindible, vaja.
