L’altre dia vaig escoltar per casualitat a la televisió una cançó de France Gall, Laisse tomber les filles. No és una cançó excessivament coneguda entre nosaltres. Vam oblidar Gall més o menys després de la seva victòria a Eurovisió (1965) amb Poupée de cire, poupée de son, però la cantant va fer una llarga carrera professional, molt interessant i sòlida. La cançó em va evocar tot un mon esvaït, inevitablement mitificat, com passa amb tot allò que està lligat a la nostra joventut. No fa gaire meditava en tot això veient com dones de l’edat de la meva filla aclamaven amb emoció nostàlgica el retorn dels incombustibles Hombres G.
France Gall va morir a causa d’un càncer, l’any passat, de forma discreta, sempre havia estat discreta amb la seva vida privada. Era una gran persona, d’aquestes que, sense fer soroll, col·laboren en causes solidàries diverses. Laisse tomber les filles és una cançó de Gainsbourg, un altre desaparegut. Gall va començar a cantar molt jove, amb el suport de la seva família, relacionada amb el mon de la música. El seu pare havia fet lletres per als grans cantants francesos de l’època. Aquí la vam conèixer amb Poupée de cire, poupée de son, també de Gainsbourg, qui li donava a tot un doble sentit i aquesta cançó, més enllà del seu ritme ye-yé incideix en el tema de les noies massa jovenetes empeses a cantar de forma prematura sobre la vida i l’amor. En tot això de les nines de cera -o de les nines de porcellana- hi sura una certa misogínia cantautora.
Gall va gravar la cançó en diferents idiomes però la versió en castellà, a Espanya, la cantava la Karina. Karina em sembla una bona cantant però ha fet una carrera una mica intermitent, tot i que té cançons que m’agraden força i és de la mateixa generació. La francesa es va començar a distanciar de Gainsbourg quan es va adonar que una cançó d’ell que havia gravat, Les sucettes, tenia un doble sentit i feia referència subliminal -o no tant- a una fel·lació, cosa que va provocar una certa polèmica, i això que allò era França. La cantant va ser parella de Claude François i de Julien Clerc. François va ser un gran cantant que va morir de forma accidental en electrocutar-se a la banyera. Aquella mort m’ha quedat gravada ja que érem a França aquells dies i la mort va ser molt comentada a les revistes d’aquell país. François era un home casat, complicat i molt possessiu, Gall era molt joveneta. Quan ho van deixar ell li va dedicar la famosa Comme d’habitude, que es va reconvertir i promocionar transformada en el My Way del Sinatra. Coses que passen.
Amb Clerc la crònica rosa va explicar que el trencament va venir del fet que el cantant no volia tenir fills. Anys després aquest senyor es va casar i en va tenir uns quants, fins i tot de grandet en va tenir un altre amb una noia més jove. Gall es va acabar casant amb un altre cantant i compositor, Michel Berger, amb qui va tenir un noi i una noia. Berger va morir l’any 1992, molt jove, d’un atac al cor. També aleshores érem a França, de càmping, i en aquella època el músic no m’era massa conegut, més enllà de que fos el marit de Gall. Va morir després d’un partit intensiu de tennis, per cert, i és que l’esport té els seus riscos, encara més si se n’abusa i fa calor quan es practica. La filla de Gall va morir molt jove, tenia fibrosi quística i se li va complicar, com li sol passar a persones amb aquest problema, molt seriós. El seu fill també s’ha dedicat al món de la música. Després de la mort de la seva filla, l’any 1997, Gall, que s’havia fet gran amb una gran dignitat i que feia molt de goig amb més de seixanta anys, va fer poques aparicions públiques però la televisió francesa li va dedicar documentals i homenatges diversos que aquí, com sol passar, no hem vist.
Laisse tomber les filles m’ha evocat tot una sèrie de personatges, molts dels quals, com la mateixa Gall, desapareguts. Avui podem escoltar poca cançó francesa, malauradament, i fins i tot em va sorprendre sentir per la tele, de música de fons, aquell tema oblidat. Gall tenia una veu molt personal. Va tocar moltes tecles i va diversificar la seva carrera en direccions diferents, no sempre amb grapa però sempre amb coratge i ganes d’innovar. Quedar-nos amb allò de l’Eurovisió dels temps gloriosos seria molt injust. El món de la cançó, també de la cançó francesa, té tirada, com passa en tants camps, a evocar més els senyors que no pas les dames, o així m’ho sembla, i potser és un prejudici, no diré que no.
