Amor, literatura i memòria. Aquests han estat els tres pilars sobre els que s’ha aixecat la conversa entre l’escriptor britànic Julian Barnes (Leicester, 1946) i la periodista catalana Anna Guitart al CCCB, en el marc del festival Kosmopolis. L’excusa és el nou llibre de l’autor, L’única història, que tot just s’acaba de publicar en català i en castellà (Angle i Anagrama, respectivament), i que arrenca amb una frase que està fent fortuna entre els lectors: “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?”. Qui més qui menys tothom s’ha fet aquesta pregunta alguna vegada, però una cosa és plantejar-s’ho en un moment de davallada existencial, o en una nit de copes entre amics, i una altra llegir-ho en una novel·la, i ja sabem que a la lletra impresa tendim a donar-li una mica més de transcendència, especialment si qui ho escriu és una persona tan respectada i respectable com Julian Barnes.
Ara bé, Guitart avisa que a mesura que es va llegint, L’única història porta al lector per uns altres camins que van més enllà d’aquest dubte vital. El protagonista de la novel·la és Paul, un noi de dinou anys que s’ha enamorat d’una senyora de quaranta-vuit, tot i el ja clàssic problema dels tabús socials. Anys després, en Paul recorda aquesta relació, quan ell era un jove inexpert i ella una dona ben plantada i intel·ligent. Vet aquí que ja tenim units els tres temes: amor, memòria i literatura. “La memòria és un acte de la imaginació”, assegura Barnes. Ho diu perquè considera que els records tenen trampes: “jo he escrit diaris personals des de fa molts anys, i a vegades consulto el que vaig escriure fa dues o tres dècades i m’adono que el que llegeixo no és exactament el que jo recordo, això vol dir que amb el temps he anat modificant aquella experiència fins al punt de donar per cert detalls que segurament són fruit de la meva ment”, explica. I hi afegeix: “probablement, els records més fiables són aquells en els que no hi penses des de fa molt temps”.
Segurament Barnes té més confiança en l’amor que en la memòria. Almenys té clara una cosa: “el primer amor és el que et deixa l’empremta més profunda, és el que determina una vida per sempre més”. L’autor, que es considera un pessimista alegre, pensa que és bo que durant l’adolescència tinguem desenganys amorosos, perquè això vol dir que no sempre encertem en el que esperàvem de l’amor, “seria terrible que arribéssim a aquest món sabent-ho tot”. Això implica que després d’aquesta primera relació, tan determinant, tenim molt clar què és el que volem i què és el que no volem en les properes relacions. Guitart recorda que de totes les seves novel·les, Barnes ha parlat sobre l’amor almenys en la meitat d’elles, i l’autor britànic respon que “és cert, però aquesta és la meva novel·la número tretze i sento que encara puc dir alguna cosa sobre l’amor”.
L’última història és, en certa manera, un spin-off d’El sentit d’un final (Angle/Anagrama), o almenys hi ha una forta connexió entre elles: “en El sentit d’un final hi havia una relació important que no era descrita en cap moment, però que s’intuïa, suposo que en aquella època no em va interessar tirar del fil, però ara sí que m’he pogut apropar a ella, tot i que he de reconèixer que quan vaig començar a escriure L’última història no pensava en l’altra novel·la, va ser més tard que em vaig adonar d’aquesta connexió”, explica Barnes, que prefereix no tenir clar des del principi d’on venen les seves idees: “si sempre sabéssim d’on vénen els nostres llibres, seria molt descoratjador”.
Barnes té pocs dubtes sobre el tipus d’escriptor que és. “Jo no sóc un escriptor didàctic, perquè no em sento amb autoritat per dir al lector com ha de viure, prefereixo pensar que jo estic al mateix nivell que els lectors, perquè jo, de fet, mentre escric, estic llegint, jo sóc el meu primer lector”, assegura. L’autor, que agraeix poder parlar de literatura i no del Brexit -un tema que el desanima profundament-, confessa que pensa molt en el lector: “i tant que hi penso, encara que no en un lector personalitzat, no en un tipus de lector concret, però sempre ho tinc present, així que quan em poso a escriure és com si una presència s’assegués al meu costat”. Segurament per aquest motiu el seu somriure sembla tan sincer quan, tot just començar l’acte, el públic -els seus lectors- el reben com si fos una estrella del rock.
