Digne final de temporada al Liceu, amb una de les obres mestres de Verdi menys compreses i representades, però d’una categoria musical innegable i farcida de lliçons dramàtiques i còmiques llegendàries. Tot i un repartiment poc memorable, la vetllada pren especial interès per una posada en escena de Laurent Pelly de ritme sorprenent, de gran adequació a la música verdiana i d’indubtable ofici teatral.
Mentre altres persones pretenen justificar la creació escènica mitjançant trampes retòriques, Pelly fa en aquest Falstaff una obra de gran precisió, caracteritzant els personatges de manera previsible però no exempta de màgia. Ho fan un vestuari fabulós, a càrrec del mateix Pelly i Jean-Jacques Delmotte, juntament amb una escenografia rica i versàtil de Barbara de Limburg, i una il·luminació subtil però carregada d’emoció de Joël Adam. Bona feina, doncs, del repositor Benoït de Leersnyder i els seus assistents Íñigo Santacana i Marc Busquets.
Entre acceptable i justet el repartiment musical, començant per l’última direcció operística de Josep Pons com a director titular. Marxa del teatre havent deixat poca empremta, però amb un Falstaff solvent, tot i nombrosos instants de descoordinació, d’excés de volum i una orquestra sense detall.
El Falstaff de Luca Salsi és d’agut fix, d’entrega escènica notable però d’escassa profunditat, reforçant només els tòpics més sonats del personatge. És d’aquesta estirp d’intèrprets de popularitat de les últimes dècades i que no entén el teatre, tot i que hi posa ganes. En l’apartat musical sap fer trucs, però no busca anar més enllà de les sonoritats més bàsiques i impersonals de la tècnica vocal contemporània.
Notablement més justet el Ford de Lucas Meachem, que té volum però escàs squillo i encara menys qualitat tímbrica. Per altra banda, Santiago Ballerini té una veu petita, però que pot exhibir aguts, cant lligat i heroisme. Fabulós el Doctor Cajus de Josep Fadó, possiblement el millor cantant comprimari de casa nostra. Menys interessant el Bardolfo de Pablo García-López, que caracteritza potser en excés la seva línia vocal si això el fa sacrificar en moments afinació i qualitat musical.
Suficient però sense destacar el Pistola d’Alessio Cacciamani. L’Alice de Carolina López té bons aguts, per exemple al de la segona escena, però quan no canta en forte, la veu perd definició i la irregularitat de projecció dificulta la comprensió de les notes. Serena Sáenz continua tenint els aguts resolts i estables, però la veu no es fa sempre agradable, amb un timbre àcid que es fa incòmode. Tampoc ha millorat en qualitat interpretativa des de la seva aparició a L’Elisir d’Amore, amb una ària de l’últim acte incomprensible i desafortunada.
Millor la Quickly de Daniela Barcellona, de comicitat innegable i italianità en el cant, tot i que la veu quedava curta de volum. Inestable també la Meg de Gemma Coma-Alabert, però també d’innegable entrega escènica. Sòlid el cor del teatre. És, doncs, aquest Falstaff un final de temporada digne gràcies a una producció de qualitat, l’entrega escènica del repartiment, però que perd pistonada en l’apartat musical.
L’última obra de Verdi és difícil, a causa de la seva transparència que deixa les línies vocals en evidència. Però les evidències importen poc avui dia, i per això no sorprèn que la secció final de l’obra, on s’acusa a tothom d’haver sigut engalipat, ressoni tan vertadera en el món d’avui. I que a sobre Verdi ho faci amb una fuga exquisida, dramàtica, complexa i transcendental no té preu. Sempre hi ha temps per a la qualitat, fins i tot quan sembla que tot s’acaba.
