Elogio del fracaso. Cuatro lecciones de humildad (Anagrama, amb traducció al castellà d’Antonio-Prometeo Moya) és un assaig de Costica Bradatan (Romania, 1971) hiperdocumentat, com es demostra en les més de trenta pàgines de notes reunides al final en lloc del peu de pàgina. L’autor articula l’obra en quatre capítols o cercles concèntrics al voltant de quatre personatges històrics principals: Simone Weil, Mahatma Gandhi, Emil Cioran i Yukio Mishima, perquè representen el fracàs en cadascuna de les seves modalitats, però també n’apareixen d’altres com Hitler, Calvino, Sèneca, George Orwell.
El cercle més allunyat de l’ésser humà, que seria al centre, representa el fracàs exterior o físic, el fracàs de les coses. A aquest segueixen el fracàs polític, el social i el biològic, que és el més íntim: la nostra mortalitat. Casualment, per oferir una visió positiva o reconfortant del fracàs, s’inspira en autors bàsicament pessimistes com Emil Cioran o, si no pessimistes, sí almenys profundament desencantats com Simone Weil.
Bradatan desenvolupa el recorregut històric del fracàs, així com la manera com s’ha entès en relació amb la seva nèmesi, l’èxit. A través de l’exposició d’aquestes existències, pretén entendre el fracàs com a humilitat, com diu el subtítol, encara que ens pot deprimir tant com fer que ens coneguem millor, que sapiguem els nostres límits i que relativitzem per intentar ser més feliços gràcies a ell, tot això amb lliçons interessants.
Costica Bradatan.
La paraula «èxit» en anglès s’escriu «success», que procedeix del llatí «succedere», la qual cosa implica que l’èxit comporta una successió d’esdeveniments. Per contra, el fracàs conté una sensació de buit. L’autor exposa que allò que ens destrueix també ens fa més forts, com el fracàs, ja que ens fa despertar i pensar en nosaltres. A més d’aquests temes centrals, n’exposa d’altres que orbiten al seu voltant com les revolucions francesa i russa, l’esclavatge, l’alienació, l’Església catòlica, el poder i la seva seducció, l’ètica, el sentit de la vida, la predestinació divina, el calvinisme o la jerarquia social.
Elogio del fracaso és un assaig lent de llegir per tota la informació que conté i que convé processar i assimilar, i també difícil per a algú que se sent fracassat. S’agraeix la síntesi que Bradatan fa a partir de la multitud de referències bibliogràfiques de les biografies de cadascun dels personatges. De vegades, es recrea massa en determinats assumptes que tenen poc a veure amb el fracàs o la humilitat directament, com el terror durant la Revolució Francesa. Així i tot, m’han resultat interessants pel meu interès per la història.
També és profitós perquè ofereix respostes a temes aparentment gens relacionats amb els centrals, com per què es va produir el triomf i l’assemblatge del capitalisme a Àsia. Emil Cioran és, potser, el personatge dels quatre que més curiositat em despertava i, tot i això, el seu capítol ha estat el que menys m’ha atrapat. En definitiva, m’ha agradat que desenvolupi aspectes històrics i biogràfics de personatges, però no que els estirés tant (en el tema de la humilitat, per exemple, sembla repetir les mateixes idees diverses vegades però amb altres paraules i dites per altres autors).
M’ha agradat que defensi el pessimisme intransigent, encara que sigui només per afrontar la mort i el fracàs. Tal com ell escriu, si davant del dubte sempre suposem el pitjor, mai no ens sorprendrà, perquè el pitjor que ens podria passar és precisament el que ja esperàvem.
