El dolor és dels vius

El poeta Carles Rebassa s’estrena en la narrativa amb la novel·la ‘Eren ells’, premiada per partida doble
Carles Rebassa eren ells

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar


Encara no fa un any que parlàvem de la fins llavors darrera publicació del poeta i ara narrador Carles Rebassa (Palma, 1977). Era Pluja de foc (2016), un llibre de poesia editat per Terrícola, que ens havia deixat meravellats pel seu caràcter de cançó que és molt més que una cançó. El cas és que Rebassa ho ha tornat a fer, i aquesta vegada alguns han batejat el text de novel·la: Eren ells (2016) és una de les sensacions de la temporada i ha estat premiada per partida doble, amb el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura 2016.

Abans d’endinsar-nos-hi, un aclariment ben necessari: quan diem que alguns han necessitat batejar el text com una novel·la no vol dir que aquest no reuneixi totes les característiques per a ser-ho, per a ser considerada una novel·la amb tots els ets i uts. El que passa és que ens trobem davant un monument lingüístic i creatiu difícil de classificar, una narració plena de poesia, un poema llarg i èpic, una primera novel·la de poeta que no podria deixar millor sabor de boca.

La història que vertebra el text és força senzilla, i en encarar-s’hi el lector pot tenir tant la sensació que hi passen moltes coses com també la de que no hi passa res. I en part els dos camins són certs, malgrat que això necessita tots els peus de pàgina. Eren ells és la història d’un grup d’adolescents —com deia Blai Bonet, existeixen els adolescents, però no l’adolescència— que aprenen a viure i a desviure, que entren en contacte amb la mort, amb l’amor i amb la forma d’amor que és el sexe, amb la crueltat del sistema social i amb l’assumpció de la pròpia identitat. Sebastià, Jaume, Albert Abat i Miquel Àngel són els protagonistes d’una peça coral que arriba a dir molt més que no pas allò que s’hi narra: no són els fets que hi transcorren —la mort d’un company, relacions sentimentals, relacions de dominació i submissió en la comunitat, problemes familiars…—, el que més importa d’Eren ells, sinó que el valor essencial d’aquest text és el que queda a l’aire, entre línies, entre el negre d’una lletra i de l’altra. Carles Rebassa ha tingut la generositat d’escriure una novel·la que funciona perfectament com un poema i, justament per això, segueix oferint el necessari espai en blanc per a la reflexió, per a la lectura pròpia i genuïna, per a la construcció i la reconstrucció dels fets i dels seus efectes des de l’experiència i la creativitat de cada lector.

Així doncs, són incomptables les sentències que Rebassa ofereix talment les flors de baladre, bellísimes i enverinades, s’ofereixen als ulls del turista desprevingut enmig d’un mar de lletres. Veritats monumentals que se sustenten damunt un llenguatge viu, blaibonetià, mesquidià, decarià i brossià, i que tracten algunes de les principals preocupacions de les persones eternament adolescents que sovint són els artistes.

Comencem per l’amor. L’amor d’Eren ells és un amor entès a l’ampla, un amor universal, que al cap i a la fi és l’únic que podem rebre i donar sense arribar a ser-ne mai posseïdors. “L’amor és l’única cançó que no és una cançó trista”, diu Rebassa, tot establint un diàleg amb un dels poemes més reeixits del recull Pluja de foc: “cançó de viure junts, / cançó de peus i cames, / cançó sense els ulls tristos, / cançó que es canta ara”. També ens diu que “el desig és més fort que la mateixa música de la vida” i que “Tothom té dret a dir el nom del seu amor en veu alta. Tothom té dret, també, a fer creure que s’ha deixat engalipar per tal de provocar gust”. Unes frases plenes de sentit que ens recorden alguns dels millors versos de Blai Bonet, germà de lletra malgrat l’edat i les circumstàncies, de Rebassa: “Cap moble no té permís per a dur pols. / Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa. / Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.”

Però com dèiem el que escriu Rebassa no és un amor estèril i sublimat, un amor de monja fidel al vot que autoimposa a les cuixes de novícia. El d’Eren ells és un amor fet de carn i que persegueix la carn, sense cap altra fita teleològica, sense l’objectiu de fer infants, sense cap altre camí que el que porta al plaer i a la comunió corporal i de l’ànima d’aquells que accedeixen a estimar. És en aquest marc que l’autor ens presenta escenes sexuals d’alta volada poètica i alhora força explícites, relacions entre dos homes que, justament perquè no es qüestionen la seva naturalesa d’homes a l’hora de fer-se l’un a l’altre generen un interessantíssim discurs entorn de les noves masculinitats i les sexualitats no heterosexuals, que de mica en mica i en alguns àmbits van esdevenint normatives. Lluita, en aquest sentit, contra la idea postulada per Monique Wittig de la ment recta o heterosexual [the Straight Mind], binària i tan amiga de l’etiquetatge de la cosa humana i habita el que Jack Halberstam anomenaria la política dels cossos equivocats, que precisament perquè hi estan i celebren aquest error esdevenen un paradigma ple de vida, genuí i festiu.

“En acabat, asseguts en un pedrís, no frisaves d’anar-te’n. Li vas fer un bes i ell es va deixar fer un bes. Li vas passar el braç per l’espatlla i ell es va deixar passar el braç per l’espatlla. Li ensumaves l’alè i ell es deixava ensumar l’alè.

           —Semblam dos beneitets —va dir ell, i tu t’hi senties i t’agradava.

           —Jo ja ho sóc. Tu?

           —No, jo no. —I et vas sentir tan tot sol com si tinguessis una nit d’hivern entre els braços.”

I també:

“«Tu ets meu, tu i jo serem un», em diu en Veces quan em té la natura ensofronyada dins el cau. Jo estic excitat però dic a en Veces que no digui aquestes coses, que em fan desenravenar, i ell suposo que ho entén, perquè, ridícul i tot, ho creu quan m’ho diu, i és que en Veces m’estima encara que jo no l’estimi. Per tant, no és ell el llop que m’ha mossegat i m’ha fet tornar un noi dolent.”

I si Eros és una cara d’aquesta moneda de valor difícil de calcular justament per les seves múltiples cares, també Tànatos té un pes considerable en aquest transcórrer en mot que és Eren ells. La mort accidental d’un dels companys de classe, Joel, és l’excusa perfecta per reflexionar entorn de com els personatges més marginals o marginats —recordem, sinó, la necessaríssima diferència entre una llengua o una cultura minoritària o minoritzada!— entomen la mort. És també dins aquest espai conceptual que Rebassa construeix autèntiques perles, monuments mortuoris que alhora donen vida a la llengua i als personatges que aquesta arriba a sustentar: “Els nois morts són com una essència que es manté surant entre els nois vius. Els nois morts fan molta pena perquè han hagut d’aprendre de cop que la mort és part de la vida”. La llengua més planera, la dels mots de cada dia, és el contrafort perfecte per dir les autèntiques veritats, que si són autèntiques és perquè també són molt de cada dia.

Perquè si l’adolescència o el temps en què les persones són adolescents és el període dels primers grans descobriments, també ho és de les primeres pèrdues i de les primeres frustracions, i això es palpa també a l’aire que habita entre els centenars de murs i parets de la novel·la. Són també diverses les escenes en què els personatges ens són presentats en la seva més absoluta solitud, en la seva més fonda tristesa, sovint dins la seva habitació:

“Dins el silenci de la teva habitació, els teus pensaments són com la piuladissa d’un esbart d’ocells salvatges: topen contra les parets, s’estavellen contra els paisatges, vessunyen la histèria i l’ànsia d’esmicolar els mobles de la tristesa, de traure els ulls al cap de la tristesa, de rebentar els vidres de les finestres de la tristesa i partir horitzó enllà amb una lletania de desigs i de suburbis.”

O bé en el marc tantes vegades dolorós que és ser el Jo entre els Altres:

“En Miquel Àngel no té amics, la gent li té mania, o més aviat crec que els fa com a cosa, no sé si por i tot. El que sí que sé és que en Miquel Àngel és molt millor que el noi mort, que, a més de ser més beneit que en Miquel Àngel, és mort. En Miquel Àngel està trist, molt trist, i em mira perquè m’acosti a consolar-lo. […] Que cadascú es consoli a ell mateix. Que cadascú, del primer pèl ençà, cerqui la consolació.”

Amb Eren ells, Rebassa ha edificat un autèntic mirador des d’on el lector veu amb molta claredat la vida d’uns personatges que, indefectiblement i final, l’acaben habitant. Personatges que senten, que pateixen, que frueixen, que viuen, que maten i es maten. Personatges que bateguen amb una llengua viva i plena d’enginyeria, de la que no es nota però enginyeria al cap i a la fi. Personatges que habiten entre la narrativa i la poesia, entre la inventiva i la veritat. Personatges que, per damunt de tot, aprenen a estimar, lluiten per a fer-ho i, de vegades, a la fi i no sense dolor, estimen. Estimar, com el dolor, només ho poden fer aquells que són verament vius.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES