Blai Bonet va escriure El mar el 1958, novel·la que va ser portada al cinema per Agustí Villaronga el 2000. Bonet (Santanyí, 1926 – Cala Figuera, 1997) ens porta a les entranyes d’un sanatori on viuen una sèrie de joves malalts de tuberculosi que són conscients que esquivar la mort no els resultarà gens fàcil. Tots ells, però, tenen els seus anhels de viure, tot i que estan tan superats per la malaltia com per la soledat.
No és només aquella soledat amb la qual ens enfrontem a la mort («un home mai no és més home que quan se mor. Diuen. Perquè està absolutament sol. Sense donar res. Sense que li donin res»), sinó aquella altra que acompanya els personatges perquè els seus familiars estan lluny o senzillament s’hi han desentès. Un d’aquests personatges és Jaume Galindo, preocupat al seu llit perquè el rellotge del seu poble va deu minuts endavant i així «sembla com si ells [els de casa] no m’haguessin de trobar mai.»
Cadascun d’aquests joves només es tenen els uns als altres, però sent conscients de quina és la seva situació. Galindo ho lamenta: «¿No havies notat mai que tinc el rostre brut, bla, estúpid, dels qui perpètuament duen la mort de Jesucrist en la seva cara i no la seva resurrecció?» En aquest llibre de Blai Bonet la religió (la figura de Déu) té un paper molt destacat, sobretot en alguns dels personatges, com Manuel Tur.
La seva fixació en Déu recorda molt la del protagonista de Vigília, la novel·la que l’escriptor nord-americà James Agee va publicar el 1950: en ella, Richard, un noi de dotze anys que viu en un internat, donada la seva profunda educació catòlica, té convençudes aspiracions a màrtir i d’amagat porta una vida d’angoixa i pesar per satisfer Jesus. Quant més infeliç és, més a prop es troba de Déu, fins el punt que s’imagina a ell mateix clavat a la creu. Manuel Tur també fa seves les nafres de Jesus, també se sent còmode en la culpa i el patiment: «Manuel Tur tenia l’expressió dels qui pateixen la temptació de Déu. […] Perquè el testimoni, que aquests homes treuen de la seva persona, està fet del seu amor, de l’amor de Déu dins ells, de l’amor del mal, de l’amor irònic de Satanàs.»
Blai Bonet.
L’estil de Bonet és ser més aviat al·lusiu i no tant explícit. Ell deixa entendre, insinua, l’aire dramàtic s’ensuma perfectament. Agustí Villaronga va saber canviar aquest llenguatge narratiu per un altre visualment més impactant i violent a la pel·lícula. Això és especialment perceptible en la relació entre Tur i Andreu Ramallo (són els dos protagonistes de la història), que Villaronga la porta un pas més enllà, posant els personatges en situacions més extremes. Ramallo i Tur són vells amics que s’han retrobat al sanatori: han passat per una infància complicada, marcada per la mort, els abusos, la desatenció, la malaltia i la guerra.
Diu Ramallo: «en el corbament de les meves espatlles, en la meva baixa estatura, en la lluentor dels meus ulls, porto la solidificada expressió del treball de Satanàs en la meva família.» I de Tur són les paraules «no recordeu, Senyor, el vostre judici encès. Recordeu que he estat un noi de la guerra.» Es refereix a la Guerra Civil i a les salvatjades que es van cometre a un pam d’ells. Ben aviat Bonet parla al seu relat d’afusellaments i d’un assassinat comès per un amic de Tur i Ramallo davant dels seus ulls.
Blai Bonet va començar a escriure aquesta novel·la al sanatori antituberculós de Caubet, experiència que el va condicionar (als deu anys va ingressar al seminari de Palma i ho va deixar als disset per culpa de la tuberculosi). L’autor va explicar, però, que El mar no era un text autobiogràfic. La malaltia i la religió són dos dels eixos d’aquesta novel·la que també es va inspirar en Pabellón de reposo (1943) de Camilo José Cela. Si comparem les dues obres, veurem que tenen una estructura molt semblant: els relats estan dividits en capítols en cadascun dels quals parla un personatge diferent.
També hi ha altres punts en comú, com la importància que li donen al número de l’habitació on estan els personatges (tot i que al relat de Bonet els residents tenen nom i cognom, cosa que no succeeix al de Cela); l’observació per la natura i el petit detall; la presència de la religió (en el cas de Bonet és radicalment més marcada) i un element simbòlic tan revelador com la llitera (o carretó) que transporta els cadàvers (en les dues novel·les la roda no està greixada i grinyola fent evident la presència de la mort). El propi Bonet va escriure a Cela (qui també va passar per un sanatori un parell de vegades) explicant com li havia impactat la lectura del seu llibre i mostrava interès per escriure una novel·la amb aquesta mateixa temàtica. Anys abans, el 1924, Thomas Mann apublicava La muntanya màgica.
Aquesta carta de Bonet a Cela es pot llegir a l’interesantíssim epíleg de Xavier Pla de l’edició de Club Editor (2011), on explica la gènesi de la novel·la i com va guanyar el Premi Joanot Martorell l’any 1957 amb Joan Sales al jurat (qui dos anys abans l’havia aconseguit ell amb Incerta glòria), acompanyat de Joan Oliver, Carles Soldevila, Salvador Espriu i Sebastià Juan Arbó. Curiós resulta saber que la victòria de Bonet no va agradar gaire a un altre escriptor que també hi concursava: Pere Calders, amb Ronda naval sota la boira.
La novel·la de Bonet va escandalitzar i agradar al mateix temps en aquells puritans anys cinquanta, com ho va fer una dècada abans una altra novel·la que també reflectia la vida en un sanatori antituberculós: Primera part, de Cèlia Suñol, guanyadora de la primera edició del Premi Joanot Martorell, que recentment ha recuperat l’editorial Adesiara. Pas a pas, i gràcies a editorials com Club Editor, Adesiara, Edicions de 1984 i Gall Editor, entre altres, anem redescobrint una literatura catalana imprescindible que teníem oblidada.
