Salvador Rich. Barcelona
Itàlia ha aprovat fa pocs mesos la llei que regula els matrimonis homosexuals. Uns quants anys per darrera de països com Espanya, Gran Bretanya o França i certament més restrictiva, però finalment ha arribat. El motiu de la tardança és la omnipresència del Vaticà a la vida social i també política italiana. La mateixa omnipresència que ha fet que Eres como eres, de l’escriptora romana Melania Mazzucco hagi estat demonitzat i fins i tot perseguit per grups de pressió catòlics que l’han arribat a qualificar de pornogràfic, cridant per a què els llibreters el retiressin dels seus aparadors (cosa que no van fer quan es van publicar les diferents entregues de les Cinquanta ombres d’en Grey, amb una tirada molt més espectacular). El motiu de tot aquest enrenou és que el llibre fa diana allà on més cou.
Mazzucco ens explica la història d’una nena que, per manca precisament de legislació, perd la seva família. Les lleis estan fetes per protegir els ciutadans, començant pels més desvalguts. Els qui pugnen avui en contra de la igualtat legal per a les famílies homosexuals, esgrimint els drets dels menors com a argument, el que fan és precisament provocar situacions com la que ens relata l’autora. La manca de llei fa que l’Eva, una nena que va néixer com a fruit d’un embaràs subrogat i que reconeix com a pares els dos homes que l’han criada els primers nou anys de la seva vida, només pot ser legalment filla d’un d’ells. I quan aquest mor, l’altre perd qualsevol dret sobre ella. L’Eva va a parar a una altra llar, i fins i tot a una altra ciutat. Una situació que la fa esclatar tres anys després. I amb aquest esclat, Melania Mazzucco comença el llibre.
Eres como eres és la demostració de que la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe és un dret, i no un privilegi. I que qualsevol mena de buit legal dóna ales a la discriminació. Però per damunt del seu missatge, tenim al davant una novel·la sensible i ben escrita, que ens parla d’una nena ferma, molt espavilada per la seva edat, capaç fins i tot de veure-hi clar allà on els adults que l’envolten no en són capaços. L’Eva, quan tot just ha fet dotze anys, obliga els seus parents a repensar-se el que van decidir per a ella tres anys abans, quan encara era una nena. I Mazzucco, a través de la seva història, haurà fet repensar-se a més d’un i d’una, això de la igualtat de drets de les parelles i les famílies homosexuals. Potser això era precisament el que feia que molts titllessin de pornogràfic un llibre que és tot tendresa. Melania Mazzucco és d’aquelles escriptores que estima les seves criatures.
No hi ha radicalisme en elles, només humanitat. Perquè només buscant l’empatia es pot explicar una història com aquesta. Empatia per l’Eva, però també pel Giose, el seu pare supervivent i el que la portava a l’escola, la pentinava, l’ajudava amb els deures, i li explicava històries per dormir mentre l’altre pare, en Christian, l’únic que ho era davant la llei, vivia immers en la seva feina d’investigador universitari reproduint a la perfecció un esquema de família tradicional fins i tot passat de moda. L’empatia s’estén als parents del Christian que, quan ell mor, capgiren tot allò que ell havia estat i estimat, i dissolen el que per al fill i germà havia estat la seva família.
Ho fan de bona fe, en el fons, pensant que és el millor per a l’Eva, però no pensen que el millor per a l’Eva és estar amb qui ella estima i qui més l’estima. Fins i tot si és un pare sense suport legal, homosexual i amb un passat bohemi. Aquesta és una qüestió que no s’hauria plantejat mai en el cas d’una parella heterosexual. La llei que ha aprovat Itàlia no inclou el dret de les parelles homosexuals a adoptar. Ni tan sols als fills naturals d’una de les dues parts. Per a aquest cas, el Parlament està debatent un projecte de llei concret. Li diuen la llei Eva.
