Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz
Tot just he tancat El castell (Club Editor) quan, remenant la prestatgeria, m’hi he retrobat amb Petites faules (Comanegra), el qual ja havia llegit fa mesos. L’he tornat a rellegir perquè em va quedar un sabor incomplet el primer cop, amb alguns contes que no acabava de copsar del tot i és que, com apunta Melcior Comes a l’epíleg, «mai no l’acabes d’entendre pels canals habituals en què encarem les lectures literàries.» Amb una segona lectura, més atenta segurament, he trobat en Kafka matisos que se m’escapaven de les mans com aigua en cistella.
Kafka, aquell «neuròtic sense vida social, traumatitzat pel pare i per la vida social» ha estat llegit des de diferents perspectives. Des de l’existencialisme me’l van explicar a mi a escola, amb aquella absurditat de situacions i la desesperança del present. També des del marxisme o fins i tot des de l’anarquisme per la befa constant de la burocràcia, com podem veure a El castell. O des de les teories de Freud per les lluites familiars. Borges entenia que calia llegir Kafka mitjançant una visió sempre marcada del judaisme, i d’altres com Thomas Mann des de la metafísica que té com a fi la cerca de Déu. Al pròleg de la traductora Anna Punsoda —aclaridor i didàctic— ens exposa que «sense l’antisemitisme austríac (els topalls laborals eren ordres de l’imperi) ni l’antisemitisme txec (accentuat després de la Primera Guerra Mundial), no es pot comprendre la por de Kafka de l’arbitrarietat de la llei. Tampoc sense la barreja ètnica, religiosa i lingüística en què arbitrava, no s’entén la seva fixació per les criatures híbrides.»
L’escriptura minimalista de narrativa breu de Petites faules defuig del que he trobat a El castell. Expressions extenses de sentiments, monòlegs interiors que ocupen pàgines i descripcions interiors de personatges que conformen l’abecé del gruix d’una obra que m’ha fet desconnectar de tot. A Petites faules Kafka demostra que amb quatre mots pot fer el mateix que amb una novel·la, que et pot presentar dos mons alternatius que poden ocórrer en el mateix espai-temps, com a «El galliner». Amb tot, Kafka no deixa de banda aquest humor kafkià i cru que trobem, entre d’altres, a «Un informe per a l’Acadèmia» en què un mico atrapat decideix comportar-se com a humà, tot això exposat mitjançant el seu discurs d’entrada a l’Acadèmia. El món kafkià va més enllà que la narració superficial d’un simple animal que parla, com pot semblar. El mico té diverses opcions d’actuació davant la situació, mai millor dit, de confinament; però cap d’elles és la llibertat. Així, en la imitació veu un àpex de llum, una possible sortida mitjançant el camuflament i l’assimilació del seu entorn. És per això que es «rebaixa» al nivell dels homes, essent un mico; com a via de supervivència i amb la certesa de pertànyer a una minoria que és al centre del debat, com va passar amb els jueus germànics a Praga.
Al volum també trobarem escrits no tan cisellats com «Conversa amb un borratxo», més superficial i vacu; i d’altres excelsos com «Un Fratricidi». En aquest últim, un dels més preferits, trobem en Schmar que ha de fer un seguit d’accions. Un home, Pallas, que l’observa des de la finestra i la senyora Wese, a cinc cases de distància de l’altre costat del carrer que aguaita a la finestra. Quan surt Wese, l’home de la senyora Wese, sona la campaneta de la porta, però no en l’escenari de Schmar sinó a tot arreu. Tres escenaris, com un teatre, que copsen el mateix univers. Schamar, després d’afilar el ganivet, l’hi clava a Wese mentre Pallas ho contempla tot des de la finestra. La senyora Wese, amb la pell de guineu a sobre del camisó, fa de teló del cadàver mentre l’assassí, recolzat sobre l’espatlla del policia, evita la nàusea del moment. La tensió dramàtica generada per esdeveniments quotidians (sortir de l’oficina i que soni la campaneta que t’ho indica) reforça encara més l’arribada de l’home a la mort. Kafka no descriu només l’acció sinó les postures corporals de cadascú, com si l’escena del crim fos un laboratori animal. Primeres i segones descripcions psico-físiques aconsegueixen obrir uns mons que, tant a «Un fratricidi» com a altres narracions, ens permeten inserir-nos de mica en mica en l’obra de l’escriptor txec.
