Després de guanyar el premi Ramon Llull amb L’home que va viure dues vegades (Columna), Gerard Quintana publica La puresa de l’engany (Columna). La trama parteix d’un fet real: als anys noranta l’escriptor, junt amb el seu grup musical Sopa de Cabra, va conèixer un poeta cubà, Antoine López León, qui omplia els escenaris de Girona fins que un dia va arribar un home assegurant que ell era el vertader Antoine i que els textos eren seus. El fals Antoine s’ho havia inventat tot per poder fugir de Cuba i arran d’aquest descobriment públic, va desaparèixer. Mai més s’ha sabut d’ell.
Quintana, que feia trenta anys que pensava en aquesta història i en la legitimitat de certs enganys, va voler ficcionar la vida d’aquest farsant sense estalviar-se els grisos. L’altre protagonista del llibre és un director de cinema anomenat precisament Claudi Careta, com a evidència de les màscares que ens posem per mostrar als altres només allò que volem que vegin. L’autor, com ja ha fet a les seves altres novel·les, continua reflexionant sobre el concepte d’alteritat, demostrant-nos un cop més que «una vida inclou moltes vides.»
Aquesta història neix quan vas conèixer el fals poeta personalment fa més de trenta anys…
Dylan diu que és més important a on ens porta que d’on ve. Crec que darrerament hi ha una dèria als mitjans de comunicació per buscar què hi ha de veritat. És cert el que explico al llibre? No. El que sí que és cert és que fa trenta anys vaig conèixer a Girona a un poeta procedent de Cuba, que va resultar no ser qui ell deia que era. Des d’aquell moment m’ha rondat la idea de fer un llibre sobre l’engany.
Un engany que qualifiques de legítim.
Aquell home no era el que deia que era, però allò que no era ho feia de forma brillant. Com un engany pot ser tan preciós? Crec que el seu cas era legítim perquè volia sortir d’una illa que era un lloc força inhòspit per viure: Cuba patia un fort bloqueig, estava aïllada i vivia en una dictadura. Fa trenta anys que penso com escriure sobre això. Crec que la ficció molt sovint la construeixes a partir de la teva pròpia experiència i l’utilitzes com el far en el qual modeles una ficció i una nova realitat. A la novel·la, fins i tot, esmento a Sopa de Cabra, que és normal si parles de la Girona de principis dels noranta, ja que teníem un paper important dins de l’àmbit cultural.
L’Antoine vol sortir d’una presó física, però la novel·la també parla de les presons invisibles, aquelles que els altres no poden veure, però que ens tenen atrapats.
Un dels personatges diu que a presó pot arribar a ser un mateix. Això passa quan vivim en un context amb unes normes i regles que ens posem nosaltres mateixos; això ens empresona. És un tema que sempre m’ha interessat: quan no ets transparent i intentes ser el que no ets. En certa manera tots construïm un personatge per viure en societat, però si aquest personatge està molt lluny del que realment ets pot arribar a empresonar. Una mentida la pots mantenir una estona, però fer-ho tota la vida és un càstig.
Haig de confessar que el personatge de Claudi Careta m’ha fet sentir bastant incòmoda.
Bé! Ho he aconseguit! Aquesta era la voluntat i un dels reptes del llibre. En un temps ple de novel·les exemplars i on la literatura actual sembla que moltes vegades vol donar el valor que mereixen determinades persones o moments històrics, jo m’he fixat en algú que no és exemplar. Nabokov deia que «la curiositat és insubordinació en la forma més pura.» M’he ficat en la pell del monstre i reconec que em va pertorbar. Després d’acabar d’escriure el llibre vaig estar un parell de nits sentint la seva mirada cega quan me n’anava a dormir i pensava : «Vaig a dutxar-me a veure si em trec aquesta merda de sobre.»
Ho entenc…
Al meu primer llibre, Entre el cel i la terra, la meva obsessió va ser construir un context històric que estigués ben documentat i ple de detalls. Al segon, L’home que va viure dues vegades, va ser una espècie d’alliberació i era una novel·la que jugava molt amb els símbols i que tenia un caràcter més poètic. En aquesta he baixat a la terra de forma crua i el principal repte era crear uns personatges complexos. Escriure-ho en primera persona em servia per evitar caure en la temptació d’emetre cap judici. La nostra memòria enterra coses que són incòmodes per continuar vivint. El Claudi crea dins seu un diàleg amb l’Observador i el Mico que li permet delegar responsabilitats.
Però al llibre ens diu que «els pecats de joventut no prescriuen.»
De vegades el seu Observador li recorda coses que ell no vol recordar. Això m’ha fet reflexionar sobre grans personatges de la història i la memòria col·lectiva, gairebé icones, que ara es posen en qüestió des d’una mirada present. Penso en Picasso, per exemple, recordo sentir notícies sobre com de malament tractava a les seves dones. Crec que fa poc una d’elles ha publicat una biografia on relata l’infern que va ser estar amb ell. D’altra banda, al Museu de l’Art Prohibit, que us recomano molt, em va cridar l’atenció l’obra d’un autor que ha estat prohibit arreu del món i han retirat les seves obres. Un artista cancel·lat. I em fa pensar: què és més important l’autor o l’obra?
És un debat molt interessant. Què en penses?
Podem emetre un judici sobre tots els autors de la història i deixar només als que han estat exemplars? Crec que no. Recordo que fa molts anys vaig assistir a Girona a una conferència sobre Shakespeare, impartida per Agustín García Calvo, que va començar dient: «Senyores, senyors, a mi Shakespeare m’importa una merda, jo vinc a parlar dels seus sonets.» La gent va començar a xiuxiuejar i a mirar-se estranyats, però ell volia donar a entendre que no era important si els havia escrit o només signat, si anaven dirigits a un home o a una dona. Com he dit sobre Dylan al començament: quedem-nos amb on ens porta. És difícil acceptar que algú que ha fet una cosa dolenta pugui viure de la seva obra, però si els apartem deixaríem d’entendre la història de l’art. No m’imagino a tots els museus del món traient les obres de Picasso.
El Claudi té unes relacions amoroses bastant tòxiques. Amb la Didi, per exemple, ens demostra que «un cervell enamorat és molt semblant al d’un psicòtic obsessiu.»
És que científicament està comprovat que és així; els escàners ens demostren que són molt similars. Per això l’enamorament és un trastorn passatger, no podríem suportar aquest desequilibri a la llarg termini. M’agrada qüestionar el més sagrat, que seria la família, i també la idealització de l’enamorament com estat ideal. Quan algú et pregunta si després de vint anys encara estàs enamorat de la teva dona, per exemple. Doncs, no, l’estimo d’una altra manera perquè ja no soc víctima d’una descàrrega química interna que fa que em torni boig. Crec que això beu més de la nostra part animal i la necessitat de reproduir-nos. Si estiguéssim enamorats eternament, moriríem. L’amor ens l’hem de treballar.
L’autor a casa seva / Foto de Patricia Tena.
Parlant de la família, aquí tornes a tractar el tema de l’incest.
Sí, surt a les meves tres novel·les. A la primera eren dos germans per part de pare que s’enamoraven; a la segona el protagonista somiava que s’anava al llit amb la seva mare. Aquí començo el llibre amb una dedicatòria a Iocasta, la mare d’Èdip. Potser algú pensa que d’on he tret això, però pensem que els egipcis es casaven entre familiars per no embrutar la sang i no barrejar-la o, fins i tot, la reialesa europea. Això ha estat la normalitat durant segles i, de fet, era tan normal que ho feien qui ens regien, com si fos un exemple. És veritat que amb aquestes punyetes que faig demostro tenir una dèria per remoure les estructures.
També sorprèn que un llibre com El petit príncep, que és més aviat de tipus infantil i amable, tingui tanta importància en una novel·la com la de La puresa de l’engany.
Per als personatges de la Didi i l’Antoine el llibre i la biografia d’Antoine de Saint-Exupéry són molt importants. Això també segueix la meva voluntat d’anar a la contra: El petit príncep és el llibre més traduït al món, després de La Bíblia. Jo vaig començar a aprendre francès amb sis o set anys amb ell i després vaig passar a fer-ho amb El petit Nicolás, de René Goscinny, fins arribar a Camus. Em resultava molt més interessant recórrer a Saint-Exupéry que no pas a Bukowski, que hauria estat més evident.
El retorn a casa és una altra constant a les teves novel·les?
Sí. Hi ha multitud d’històries que parlen d’això, des de l’ Odissea d’Homer fins a l’ET de Spielberg. El que ens atrau del relat és el fet d’estar perduts i com això ens canvia. Si aconseguim tornar a casa després de passar tant temps fora, segurament tot serà diferent: ni tu seràs el mateix ni allò serà com recordaves. Així que podríem dir que no hi ha forma de tornar a casa, realment.
Tens raó.
Crec que estem vivint temps incòmodes, estem en un moment xarnera: coexistim persones del segle XX, però amb moltes coses del XIX, com la meva mare que té 96 anys, amb la Intel·ligència Artificial. Tot canvia a una velocitat increïble i és normal que sorgeixin debats, friccions o trencaments. Estem tancant un cercle i ara els objectius de la gent jove que conec són més pràctics que els que teníem nosaltres, que eren més idealistes. Però és lògic tenint en compte que les necessitats bàsiques són objecte d’especulació de la macroeconomia ara mateix, com l’habitatge. Jo vinc d’una família que ha viscut de lloguer, per tant, no soc hereu de res i ho agraeixo. El que tinc és fruit de l’esforç i potser una mica de sort també.
Després de tres novel·les publicades, creus que es comença a parlar del Gerard Quintana escriptor i no només com el cantant de Sopa de Cabra que publica un llibre?
Fa 38 anys que faig música i suposo que sempre tindré aquesta etiqueta. De fet, quan vaig fer la meva trajectòria musical en solitari també deien «l’excantant de Sopa de Cabra treu disc.» Suposo que el millor és acceptar-ho i en els fons pensar que si encara es diu això és perquè ha estat molt potent. Així que benvingut sigui.
És una bona forma de veure-ho.
Amb aquests tres llibres tanco un cicle d’aprenentatge. Jo no he sigut mai molt acadèmic i crec que com millor s’aprèn és fent. Abans no hi havia escoles de periodisme i aprenies entrant a treballar a un diari. O si volies fer interpretació un dia portaves els trastos, un dia t’encarregaves del vestuari… Algunes persones m’han preguntat si he anat a una escola d’escriptura. Jo fa molts anys que escric, que no és el mateix que publicant. He intentat aprendre fent llibres i aplicant el que aprenia al següent. Tothom té dret a fer-ho.
I tant!
Quan algú decideix fer un disc no li demano si té carnet de cantant. No m’agrada el talibanisme aquest de «tu pots ser escriptor i tu no.» Sí que és cert que ara trobo més respecte en general i no em sento tan qüestionat. Així i tot, soc conscient que demà els crítics poden destruir el meu llibre i em menjaré el diari amb sal i pebre. El meu jutge és el temps i, després, jo mateix.
