Stephen King va escriure La gran caminada quan era un jove estudiant universitari, entre el 1966 i 1967, però no la va publicar fins al 1979, sota el pseudònim de Richard Bachman. La raó de no signar-la amb el seu nom real sembla que es deu al fet que llavors l’autor ja tenia altres novetats a les llibreries. Tot gira al voltant d’una mena de concurs nacional dels Estats Units que convoca un centenar de joves, la majoria dels quals són encara adolescents, sota la premissa que només un en quedarà viu.
Aquest concurs és un espectacle televisiu i consisteix a caminar, com diu el títol, fer quilòmetres i quilòmetres mentre els soldats els van matant a mesura que els participants es van cansant. El darrer que queda de peus és el guanyador i qui s’emporta un premi prou satisfactori per viure còmodament en el futur. Cada jove que s’hi suma (el concurs té tant èxit que hi ha llista d’espera) té alguna raó per fer-ho, tot i que molts d’ells ho fan per solucionar certa precarietat econòmica.
Penso que La gran caminada (Males Herbes en català amb traducció de Martí Sales i Debolsillo en castellà amb traducció d’Hernán Sabaté) és una novel·la bastant immadura si la comparem amb altres obres de Stephen King (la qual cosa s’entén, si tenim en compte que estem davant d’una novel·la de joventut). De fet, el gran al·licient, per a mi, de llegir aquest llibre és conèixer què tenia al cap King quan encara no era l’autor reconegut que és ara i poder-ne avaluar la seva evolució.
La gran caminada m’ha resultat una història una mica repetitiva i amb situacions poc elaborades. El que mou els personatges a actuar com actuen no té gaire complexitat, i un participant pot passar d’estar en plena forma a caure esgotat en qüestió de dues pàgines sense que hagi passat gaire cosa. He de dir, a més, que el desenllaç el veig precipitat, sobretot si ho comparem amb el ritme de les pàgines anteriors. És a dir, a estones sembla que la història no avança i de sobte conclou en un sospir.
Un altre aspecte amb el qual no he connectat són les constants referències sexuals dels participants, que m’han semblat grolleres i d’una altra època. Voldria afegir també que he llegit l’edició en castellà, que era la que tenia per casa, i he trobat la traducció d’Hernán Sabaté molt fluixa i en algun moment poc literària. Estic segur que la de Martí Sales en català és molt millor: no l’he pogut llegir, ho confesso, però Sales no decep.
