La llavor de la pel·lícula Backrooms és ben curiosa: tot va començar el 2019 en un fòrum a Internet sobre temes paranormals quan un usuari va animar als altres a compartir imatges inquietants que suggerissin l’accés a una realitat paral·lela. Un d’ells va publicar una fotografia d’una oficina buida, ampla, de parets grogues, catifes i llums fluorescents. Aquella publicació va generar diverses respostes fins a esdevenir tota una història fins al punt que un jove de setze anys, Kane Parsons, va fer un curtmetratge i una minisèrie al seu canal de YouTube.
L’èxit d’aquesta iniciativa, amb milions de visualitzacions, ha fet que ara s’hagi convertit en un llargmetratge dirigit per un encara joveníssim Parsons (2005). La història té un aire vintage, d’una altra època, amb estètica de les velles cintes de VHS. El seu protagonista és un venedor de mobles amb problemes emocionals, que viu un procés de separació de la seva dona que no acaba de pair. La seva situació és tan inestable que sovint es queda a dormir a la seva botiga. Una nit, per casualitat, descobreix que en una de les parets hi ha un accés a una mena d’edifici abandonat.
Aquesta instal·lació paral·lela -de parets grogues i llums fluorescent- crida l’atenció del protagonista (Chiwetel Ejiofor), que comença a obsessionar-se fins al punt de visitar-la cada nit, fer mapes i engrescar col·laboradors seus a sumar-s’hi. La pel·lícula no dona gaires pistes sobre què poden ser aquelles sales abandonades, i l’espectador no podrà lligar fils fins al final. De fet, en algun moment puntual en què no tenia clar cap a on anava aquella història, em vaig sentir fins i tot una mica ensopit.
Però cal tenir paciència, perquè el joc que proposa Parsons funciona a la perfecció i diria que al darrere hi ha, més enllà d’una història sobre realitats paral·leles, un interessantíssim retrat sobre els abismes de la bogeria i les trampes de la ment. Confesso que vaig sortir del cinema fins i tot impactat, amb la sensació magnífica d’haver vist una pel·lícula sorprenent. Crec que s’han de celebrar projectes com aquests, arriscats i amb personalitat, que tracten d’explorar nous llenguatges (o, en el fons, recuperar-ne de vells) en el cinema de terror.
