Núria Cadenes (Barcelona, 1970) és periodista i escriptora. Ha escrit llibres biogràfics, de viatges i de relats, però és en el camp de la novel·la on trobem la part més important de la seva obra: El banquer, narració que ficciona la vida de Joan March; Tota la veritat, obra guanyadora del Premi Crims de Tinta 2016; Secundaris, on ens mostra l’altra cara de la Barcelona Olímpica; Guillem, una novel·la documentari sobre el cas de Guillem Agulló, guardonada amb els premis València Negra i Lletra d’Or; Tiberi Cèsar, finalista dels premis Finestres i Llibreter.
Amb Qui salva una vida (Edicions Proa) va obtingur el Premi Proa de Novel·la 2025: una obra que ret homenatge al seu oncle avi, mossèn Joan Domènech, tot exposant la xarxa d’evasió que dirigia l’home per ajudar a creuar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial.
Qui salva una vida beu de la biografia del teu oncle avi mossèn Joan Domènech, però en quin moment vas decidir-te a recuperar aquesta història i escriure-la?
Exactament no ho sabria dir. Ara que ja està, sento una mena de buit perquè no tinc al calaix l’expectativa o la fita que em quedava resumida en un més o menys vague «algun dia faré la novel·la de mossèn Joan». I vaig escriure articles sobre el tema, i anava guardant informació, i el calaix sempre hi era. Sempre. Com una tranquil·litat. Fins que, finalment, no sé per què en aquell moment i no en un altre, em vaig posar a escriure-la i ja va estar.
Enhorabona!
Després algú m’ha dit que aquesta història de gent que s’ajuda encaixa en el món que vivim, precisament per contrast amb l’enaltiment de l’individualisme i de l’egoisme i del campi qui pugui que es predica al servei dels nous oligarques. No ha estat buscat, però m’agrada que sigui així.
De fet, malgrat la duresa de l’època en què està ambientada i les històries que se’ns mostren, és una novel·la basada en el positivisme i la bondat.
Jo no sé si ho definiria en termes tan absoluts. És, en tot cas, una novel·la que para atenció en les persones que fan coses positives per als altres. També mostra algunes de les coses terribles que passaven al voltant d’aquelles persones que, malgrat això, malgrat el temps tan fosc que els va tocar de viure, van decidir actuar correctament i van arriscar la vida per salvar la vida d’altres, de desconeguts. Literàriament, el mal és atractiu, sí, però aquesta vegada volia parar atenció en l’altra banda. En Carlos Zanón va dir una vegada que també és interessat escriure sobre el bé, i que és difícil fer-ho sense caure en la xaroneria. Era un repte.
I jo crec que te n’has sortit. Tornant a la novel·la i per situar el lector, comentaré que la narració ens exposa les vivències d’una xarxa d’evasió per ajudar a creuar els Pirineus durant la Segona Guerra Mundial, xarxa que era dirigida, sobretot, per l’esmentat mossèn Joan. Els personatges que hi trobem tenen el seu paral·lelisme amb homes i dones reals?
Pràcticament tots són homes i dones reals. Jo n’he fet literatura, però tant mossèn Joan com la Rosita o com en Melitó o com la Dolors i els seus fills han estat persones reals. Al final de la novel·la hi ha una petita nota que ho explica. Les seves històries són reals.
I el lloro?
Sí, també el lloro va existir, un lloro malparit i enamorat com una metàfora de les contradiccions que ens defineixen. De vegades, per resumir-ho, dic que tot el que hi ha a la novel·la és real, llevat de les coses que m’he inventat; però que fins i tot les coses que m’he inventat són veritat. Persones normals i corrents, amb els seus dubtes i les seves contradiccions i, alhora, extraordinàries. He escrit pensant si cadascuna d’elles, en llegir-ho, s’hi reconeixeria.
Aquests homes i dones són d’origen divers, d’ideologies diferents, de vegades fins i tot oposades. El mòbil pel qual actuaven era la llibertat?
La llibertat o un sentit d’humanitat o un senzill «cal fer-hi alguna cosa» o un «perquè mossèn Joan m’ho demana» o una barreja de motius diferents i combinats segons la persona i segons el moment també. No els van deixar escrits, els seus motius, però jo diria que no hi havia grans proclames: feien.
Malgrat que puguem assenyalar mossèn Joan com a protagonista, estaràs d’acord amb mi que es tracta d’una novel·la coral?
Sí. Aquest, de fet, va ser el desllorigador a l’hora d’escriure. Perquè em costava trobar la manera de fer aquesta novel·la: mossèn Joan era el germà de la meva àvia, va fer coses formidables i és un exemple d’humanitat i solidaritat, en tinc un record viu, me l’estimava molt, me l’estimo molt i, en fi, corria el perill que això interferís en la novel·la, que em sortís una mena d’hagiografia sense interès literari.
I vas trobar la manera d’enfrontar-t’hi.
Sí, em vaig adonar de l’evidència: que mossèn Joan Domènech va ordir, junt amb mossèn Jean Ginoux des de l’altra banda de la frontera, una xarxa d’evasió i de resistència, i que una xarxa no és un punt, no és un home, ni un fil que uneix dos homes, sinó molts fils que fan malla amb molts punts. En anar coneixent alguns d’aquests punts, fragments de les seves vides, vaig sentir de seguida que la novel·la eren ells, la xarxa. I vaig poder escriure.
El primer capítol ens situa al 1950, quan òbviament aquesta xarxa ha deixat de funcionar. Però mossèn Joan rep la visita, ben poc amigable, d’un antic membre de la Gestapo. La hi tenien jurada?
Totalment. La xarxa va ser d’allò més efectiva, va salvar centenars de persones, entre jueus i aviadors aliats i perseguits de tota mena, va passar documents, tant com va fer falta, i no la van descobrir. A mossèn Joan li van atorgar la medalla de la Resistència i també la Legió d’Honor francesa. Aquella pallissa, anys després de la guerra, mostra la ràbia que li tenien, la ràbia que els corsecava perquè ell els va guanyar.
Una matèria que cal destacar a la novel·la és la importància de la religió, però d’aquest aspecte voldria destacar, sobretot, la confrontació entre mossèn Joan i els dirigents de la jerarquia eclesiàstica franquista: el van perseguir i defenestrar.
Van fer saber a tothom, a crits, que el consideraven un capellà «roig i separatista». El van amenaçar de desterrar-lo a Fernando Poo. Van maquinar la manera de separar-lo de Puigcerdà, de la seva terra, de la seva gent, sabent que hi hauria protestes (i n’hi va haver: en plena dictadura n’hi va haver).
Mossèn Joan era un referent.
Ell tenia una concepció del cristianisme d’arrel i solidaritat i naturalment oposada a la de la jerarquia eclesiàstica (o més exactament, és aquesta jerarquia, que s’oposa a l’humanisme cristià que representava i practicava mossèn Joan). La novel·la acaba l’any 1950 i ja no ho explica, però després se’n va anar a la República Dominicana i allà, en aquella terra desolada per la dictadura de Trujillo, ell, naturalment, va continuar la seva tasca d’ajut als perseguits.
Vaja!
I és interessant de saber que, en acabat, quan va tornar a casa i els aires aquí se suposava que havien canviat, el nou bisbe de la Seu tampoc no va oferir-li una parròquia, un lloc digne per a passar-hi els darrers anys. Devia de trobar-lo massa vell, massa antic amb la seva sotana, qui sap.
L’arquitectura amb què es construeix la novel·la és tota una obra d’enginyeria. Per començar hi ha certa multiplicitat temporal i de personatges: la trama avança i retrocedeix, alhora que els personatges també van apareixent i marxant de la narració. Què et va dur a triar aquesta tècnica?
En literatura, la forma també és contingut. I en aquest cas, volia que la forma de la novel·la reflectís dues coses: la xarxa i el moment. Per això la vaig concebre, d’entrada, com una mena de tapís confegit per fils diferents (diferents colors, diferents textures, diferents mides) que apareixen i desapareixen segons emergeixen o no en l’ordit.
Entenc.
A més a més, volia que mostrés també el moment de confusió en el qual vivia la gent, immersa en aquell temps terrible de guerra i de perills, d’incertesa en tot, en les coses que havien passat (la guerra del 36-39, l’exili, la repressió, fam i presó i què serà de nosaltres) i les que passaven (una altra guerra o la continuació de la mateixa, persecucions i silencis i misèria), tan presents i barrejades en la quotidianitat dels dies que els havien tocat.
Per l’altra banda vull destacar els diferents registres lingüístics, perquè tan aviat trobem un lèxic narratiu acurat, com expressions extretes de l’oralitat més genuïna.
Moltes gràcies. Per a mi, la llengua és més que la matèria necessària per fer literatura, n’és el batec i la causa. Sempre procuro respectar-la, treballar-la i deixar alhora que s’expressi d’acord amb el ritme i el to que demana la narració.
I en el cas que ens ocupa?
En aquest cas, com que bona part de la novel·la transcorre a la Cerdanya, volia també que en reflectís la parla, els matisos. Sense que fos un catàleg de ceretà, diguem-ne, però que s’hi reconegués la riquesa. També hi ha un joc d’anada i tornada entre l’aire de l’època, que són els anys quaranta del segle XX, i aquest nostre començament del XXI, que és des d’on escric i a partir del qual (d’aquí en endavant) es llegirà. Val a dir, també, que compto amb la correcció lingüística de la Carme Geronès, que en sap un niu i que sempre (sempre-sempre) millora el text.
El títol, Qui salva una vida, és l’inici de la coneguda frase del Talmud «qui salva una vida, salva el món sencer». Hi creus, en aquesta sentència?
Penso que aquesta frase té una veritat molt fonda.
