Las desdichadas (Tránsito, 2026, amb traducció al castellà de Regina López Muñoz) és la primera novel·la de Sara Catella (Suïssa, 1980), una història brevíssima que comença a la tardor de 1912 en un llogaret d’una vall suïssa. Allí, el capellà del poble, Antonio Bolgeri, ha emmalaltit i jeu al llit, indefens i incapaç de comunicar-se. Caterina Capra és la llevadora del poble, però també li han encarregat fer d’infermera amb ell.
Segons passen els dies, Capra es va enfrontant al capellà, aprofitant que les relacions de poder s’han invertit: abans era ell qui, des del seu púlpit, parlava a fidels com ella, però ara li toca escoltar les queixes d’aquella dona que representa tantes altres. Per exemple, ella pregunta per què a missa només es parla de pecats i càstigs i no de la miserable situació de la dona, de sentiments com la vergonya i el dolor o de la menstruació.
La malaltia del capellà genera enrenou i murmuracions perquè ningú sap qui s’encarregarà de les seves tasques. Capra, per la seva banda, és una dona que, pel seu ofici i veterania, ha vist moltes coses horribles, gairebé sempre relacionades amb dones, que l’han fet dubtar de la fe, per això un dels temes pels quals al principi pregunta al capellà és per Déu. Tot i això, ella experimenta una evolució, ja que cap al final reconeix que cada dia que el capellà ha estat absent sense els seus sermons, ella ha començat a parlar més amb Déu, paradoxalment.
Sara Catella.
Capra parla sobre la desatenció cap a les dones en aquest poble regit per la mà de l’Església i denuncia el desencís i l’atipament d’aquelles persones que han hagut de silenciar les seves històries. Les classes socials i la diferència entre sexes són dos grans pilars de la seva crítica, ja que hi ha una tradició de cures i assistència mèdica per part de les dones, a més a més no retribuït. L’abandonament cap a la dona no només procedeix dels homes, sinó també d’aquell déu que deia protegir-les i estimar-les.
A Las desdichadas, cada dia que assistirà a Bolgeri, Capra llança multitud de preguntes a les quals el capellà, evidentment, no pot respondre. Són preguntes o bé retòriques o bé dirigides tant a ell com al lector, perquè aquest hi reflexioni i faci un repàs mental per comprovar si té culpes per expiar o idees ancorades en el passat que ha de desconstruir perquè no són justes.
Catella utilitza localismes i un llenguatge col·loquial en boca de la protagonista d’acord amb la seva classe social, i els inclou en un glossari final. Així i tot, penso que haurien d’haver-se posat les seves traduccions com a notes a peu de pàgina en lloc de recollir-les al final, obligant el lector a anar i tornar a buscar aquells mots que no entengui. D’altra banda, penso que la novel·la no té força, potser per la breu extensió. Esperava una reivindicació, potser no més compromesa, però sí més potent i profunda.
