Empar Sáez (Pertús, França, 1963), és metgessa especialista en Anatomia Patològica, poeta i activista cultural. Té publicats tres poemaris: Dona i ocell, Quatre arbres i Òrbita. També té obra publicada en llibres col·lectius, projectes solidaris, revistes literàries i antologies. Gestiona el bloc de poesia i fotografia Enfilant finestres; des de 2020 coordina el club de lectura de poesia de la Biblioteca El Castell (Vacarisses); i és membre fundadora del grup de poesia «Reversos», que des de 2012 organitza entrevistes i diàlegs poètics a l’Espai VilaWeb de Barcelona.
Senyals de llum des del cos (Pont del Petroli Poesia, 2026) és el quart poemari publicat, un camí de descoberta que parteix de la foscor i va a la cerca de la llum, que és d’on emergeix la paraula i la creació poètica.
Senyals de llum des del cos és un poemari que planteja un viatge cap a l’interior en un intent d’assolir la llum. És, potser, el teu llibre de poemes més profund i meditat?
Em resulta difícil destacar un dels meus llibres sobre els altres perquè me’ls estimo a tots. En cada poemari he buscat la profunditat i l’autenticitat i he provat d’elaborar una estructura sòlida. El procés d’escriptura d’un llibre, en el meu cas, és llarg, però també és cert que Senyals de llum des del cos ha tingut una gestació més prolongada: sis anys d’escriptura i reescriptura, de depuració dels poemes, de buscar-ne la unitat. Finalment, n’estic satisfeta amb el resultat.
Convindràs amb mi que en alguns moments s’hi aprecia un cert to místic?
Cert, també m’ho han fet veure altres lectors. La poesia conté una veritat intraduïble o un nucli de misteri. Expressar-lo en forma de poesia, o a través d’altres disciplines artístiques, té molt a veure amb la intuïció i la fe. La poesia és un acte de fe: jo escric per amor; crec profundament en el que faig. En cada poema voldria connectar amb una mena de memòria ancestral que ens mostrés el miracle i la meravella del món. Evidentment, és un intent que pot o no reeixir.
El misticisme que esmento el relacionaria amb aquesta cerca de la llum.
Sí, perquè d’altra banda, en el llibre els límits entre el subjecte —el cos— i el cosmos es dilueixen, el cos s’esborra. Es podria llegir com un renaixement cap a una llum mística. M’interessa molt la relació entre allò que és humà, corporal i matèric, i la intuïció que podem tenir del sobrenatural, del diví.
Aquest viatge cap a l’interior avança a través de preguntes, d’interrogants que el jo poètic es planteja per tal de reflexionar. Creus que avui en dia els éssers humans dediquem poc temps a la reflexió?
Hi dediquem poc temps a fer activitats que puguin nodrir-nos l’esperit. Tot és molt superficial i ràpid, i sembla que tot ha de tenir una finalitat. La poesia, la manifestació més artística de la literatura, requereix un moviment cap endins, de concentració, de veritat. Crear és anar cap a les profunditats del jo, cap a zones desconegudes, per tant, és descobrir un altre jo que també és alteritat.
I com s’hauria de fer aquest viatge cap a l’interior?
Aquest moviment cap endins jo el faig a través de la lectura, principalment: llegeixo molt i escric poquíssim. És molt interessant constatar que les bones lectures, les paraules d’un altre autor o autora, fan possible la connexió profunda amb un mateix. També s’ha de subratllar que escriure poesia és un acte contestatari, no productiu, que posa les bases per anar en contra del corrent majoritari i irreflexiu. És un potent acte de resistència.
Hi ha alguns elements que van apareixent al llarg dels diversos poemes. Per exemple el silenci, que sovint se’ns mostra sota certa aparença de buidor.
Sí, hi ha paraules que es van repetint en diferents poemes, una és silenci o la sensació de silenci expressat d’altres formes. M’agrada molt que hi hagis copsat el lligam entre silenci i buidor. Si provem de pensar el món abans de qualsevol creació —el no-res— l’imaginem silent. En el llibre també escric sobre el cos des de la sorpresa, des de la perplexitat d’existir, i com a indagació de la creació i de l’origen del món, i per això parlo de la buidor i del silenci previs a qualsevol impuls creatiu.
Continua, si us plau.
La creació és molt present en el llibre: quan ordenava els poemes em vaig adonar que en tenia uns quants que parlaven de l’origen del món, poemes cosmogònics, i que alguns admetien una doble lectura: agermanaven els dos misteris: la creació del món i la creació artística.
Un altre element que apareix a bastament a Senyals de llum des del cos són les mans, i amb elles la necessitat de tocar, palpar, i en conseqüència de buscar i experimentar.
Les mans hi apareixen molt en el llibre, efectivament. A mi mateixa em sorprenen les imatges que vaig repetint; no és un recurs buscat, sinó que s’imposen en l’escriptura. Tots els meus llibres participen del moviment que es crea amb les repeticions de determinades imatges. El poeta Víctor Mañosa, en una de les presentacions del llibre, ho va posar en relleu amb molt d’encert dient que els meus poemes fan espirals al voltant de certes imatges i aquest moviment ens mena a un estat de percepció diferent, a un trànsit, per tal de conduir-nos, d’apropar-nos al misteri del món.
De fet, aquestes mans les trobem sobretot en la primera part del poemari, El cos i l’estrella. Aquesta primera part és on s’estableix de manera més clara l’inici de procés de cerca de la llum esmentat abans?
Crec que sí, es podria dir que en la primera part hi ha un procés de cerca de la llum, en tota la seva dimensió. La llum és l’element simbòlic principal del llibre i representa com bé sabem el coneixement, la veritat, l’espiritualitat… Naturalment la llum prové de les estrelles, però en el llibre la bondat, l’amor, la dignitat i la creació artística, que neixen dels cossos, també són llum.
Això ens duu a la segona part, El so de la llum, de la qual el que sobretot destacaria és, precisament, aquesta llum a la qual arriba el jo poètic. Una llum, per l’altra banda, que neix gràcies a la paraula, crec jo.
Totalment d’acord, o també podem dir que la paraula en si mateixa és llum, ens il·lumina. Una combinació adequada de paraules pot tenir una acció màgica en el nostre pensament. Enllaçant amb el que deia abans, la paraula (el so) i la llum són elements oposats al silenci i la foscor, que en termes genesíacs representen el no-res. Per això, en els poemes del llibre, la paraula i la llum són elements de creació i de vida.
També voldria destacar la concentració semàntica i simbòlica al llarg de tot el poemari. Com treballes aquesta condensació temàtica i, quasi m’atreviria a afegir, estilística?
El temps és el gran aliat de la poesia, almenys en el meu cas. Jo necessito temps per saber si un poema l’he de reescriure o polir. Generalment, les modificacions que faig consisteixen a esporgar el poema de paraules o versos fortuïts, no essencials, que destorben la lectura o la unitat de la poesia. Una paraula, un vers sobrer, et poden esgarrar un poema. Altres vegades, en molt poques ocasions, però, el poema pot resistir el pas del temps en un quadern o en l’ordinador i puc endur-me la grata sorpresa que no precisa gaires canvis.
I referent a la condensació temàtica?
Quant a la condensació temàtica, diria que en cada llibre he buscat la unitat; tots neixen amb una vocació clara d’unitat. Per mi és un repte i un al·licient construir un llibre. Al contrari del que podria semblar, no parteixo d’una idea premeditada, sinó que va conformant-se amb el temps. Potser en les primeres etapes ja existeix d’alguna manera, tinc indicis de per on anirà el nou llibre, però ho vaig descobrint a mesura que escric.
Senyals de llum des del cos presenta tan aviat poemes (versos) com prosa poètica. Què et duu a utilitzar un o altre estil poètic?
Tot és poesia, en vers o en prosa. Els poemes neixen així, sense cap intencionalitat relacionada amb la forma. En el meu segon llibre ja vaig començar a escriure poemes en prosa i és molt interessant perquè de vegades he intentat posar en vers un poema en prosa, però no em plau el resultat, i a l’inrevés tampoc funciona.
Amb tot el que hem estat comentant, penso que està ben clara la idoneïtat del títol: Senyals de llum des del cos. El tenies ja decidit de bell antuvi, o el vas triar en finalitzar el poemari?
El vaig trobar al final. El llibre ha tingut uns quants títols provisionals durant els anys d’escriptura. Em cal sempre un lema, un títol, per avançar-ne en la construcció. Quan ja tenia la versió definitiva del llibre, el títol va aparèixer tot just després de visitar una exposició de Zurbarán al MNAC. Va ser inspiradora.
