Una casa sola, publicada per l’editorial Random House i finalista del Premi Booker Internacional, és la darrera obra de l’autora argentina Selva Almada. La narradora d’aquesta breu novel·la és una casa construïda a les planes del litoral argentí a mitjan segle XIX, que queda finalment abandonada amb la misteriosa marxa de l’última família que l’habitava. Des d’aquest silenci, ens narra la seva història i la de les persones que la van ocupar: gautxos pseudonòmades, combatents de les guerres civils i peons de camp que s’hi van instal·lar per treballar les terres de l’amo; tots ells marcats per la duresa de la ruralitat argentina.
D’entrada, l’element més destacable de l’obra és el recurs narratiu que fa de la casa la narradora omniscient de la història. La seva mirada testimonia el pas del temps i les vides dels seus residents des d’una certa distància, i complementada per la vastitud del terreny de la finca, que imaginem amb el seu espinal, les seves planes, pastures i aiguamolls, impregna la narració d’una certa sensació d’atemporalitat, com si, aïllat i desconnectat de tot, en aquell indret el temps passés amb una lògica diferent.
L’estructura narrativa també contribueix a crear aquesta sensació. L’argument es va teixint amb capítols curts, intercalant històries de forma fragmentada i deixant al lector la tasca interpretativa. D’aquesta manera, els personatges i les seves circumstàncies es van desplegant progressivament, de forma no lineal, fins que ens podem figurar una imatge total.
Selva Almada.
Cal remarcar també el caràcter folklòric de l’obra. Per començar, es respira el caràcter propi de la terra i del paisatge del litoral argentí, la seva memòria i la seva identitat travessades també per tots els elements que conformen l’imaginari típic de la literatura gautxesca. Els personatges que l’habiten —gautxos, peons, patrons, dones marcades per la duresa del camp—, així com els costums, les relacions socials i les referències històriques, contribueixen a construir un univers profundament argentí.
Aquest efecte queda reforçat pel llenguatge d’Almada. El dialecte litoraleño i les seves expressions autòctones doten la narració d’una gran autenticitat. Per al lector no familiaritzat amb aquest context, alguns elements poden resultar fins i tot incomprensibles; en canvi, és fàcil imaginar que per a un lector argentí l’obra ressona d’una manera molt més profunda, plena de matisos i carregada d’una textura cultural que pot escapar parcialment a qui llegeix des de fora.
Tot amb tot, Una casa sola és una obra breu, amb una veu narrativa original i plena d’imatges, memòria i referències culturals. Tanmateix, potser precisament per la seva brevetat, pot arribar a transmetre una certa sensació de saturació, com si volgués abraçar massa elements alhora i perjudicant-ne el sentit. El desenllaç, a més, pot semblar força precipitat i deixa la impressió d’arribar sobtadament abans que algunes línies narratives hagin acabat de sedimentar.
