Fa poc els aficionats als còmics ens va assaltar la notícia del decés del Gerry Conway, un dels grans guionistes de l’època clàssica de Marvel i DC (finals dels seixanta i setanta). A l’aficionat neòfit no li dirà res aquest nom, però el Gerry, a una tendra edat, va ser el responsable dels llegendaris episodis 121 i 122 de la sèrie The Amazing Spider-Man, la recordada trama La nit que la Gwen Stacy va morir. Era l’any 1973 i no feia gaire que havia pres la responsabilitat d’encarregar-se dels guions de Spiderman, el personatge estrella de l’editorial, després de la marxa del seu cocreador, Stan Lee.
Les seves històries són molt recordades per fer madurar al protagonista i el seu univers de ficció. La mort d’un dels personatges secundaris importants de la sèrie deixà un record inesborrable en els aficionats, convertint-se en un punt d’inflexió de la història del Peter Parker, àlies el «llença-xarxes». Amb el temps, aquest guionista creà personatges icònics com The Punisher, o bones historietes de personatges de DC com Batman o la Lliga de la Justícia d’Amèrica.
Ja als vuitanta, molts recordem la sèrie limitada de ciència-ficció Atari Force, amb els llapis de José Luis García López. Així doncs, l’any 1976, al cim de la seva carrera amb només vint-i-cinc anys, les dues editorials principals del mercat nord-americà li fan un encàrrec molt especial, un projecte d’història conjunta amb els seus dos personatges cabdals, Superman i Spiderman.
És el primer cross-over entre les dues editorials, raó per la qual no es varen estalviar recursos. El còmic, publicat en una edició especial a gran format tipus tabloide, és un èxit immediat i d’alguna manera forma part dels incipients intents del mercat editorial nord-americà per oferir còmics amb històries autoconclusives, més adultes, editades en millor paper i qualitat d’impressió, seguint l’exemple de l’àlbum europeu, el que s’acabarà coneixent com a novel·la gràfica.
A la llarga, la relació entre les dues editorials rivals tornarà a refredar-se i durant molt de temps, llegir el còmic serà una empresa molt difícil. Al mercat espanyol de col·leccionisme, l’edició en castellà de l’editorial mexicana Novaro, que el publicà l’any 1977, s’ha arribat a pagar a veritables fortunes.
Ara, després de tant de temps, aquest clàssic del còmic de superherois torna a estar disponible, en una edició commemorativa pel seu 50 aniversari, tal com el vam poder gaudir els lectors de ja fa tants anys. En un moment que DC i Marvel, es veuen desplaçades en els gustos del públic per l’explosió comercial del mercat del manga japonès, la necessitat de sumar esforços ha permès la reedició de la historieta i l’inici de nous projectes de col·laboració.
Al nostre país, des de l’any 2025, l’editorial Panini té els drets de publicació dels còmics de totes dues editorials, una situació molt excepcional que gairebé mai havia esdevingut al mercat espanyol i que ha facilitat la publicació, per desgràcia només en castellà, d’aquesta mítica obra que els que pintem ja canes amb tanta estima recordem dels nostres temps joves.
L’edició és disponible en tres versions diferents, totes a color i en format gegant. Dues en rústica, amb la portada original o amb una nova interpretació a càrrec de l’il·lustrador Àlex Ross i una tercera exclusiva a la venda a la web de l’editorial en cartoné.
La història segueix fil per randa el que ha d’oferir una obra d’aquestes característiques: els arxienemics del Spiderman i el Superman, el Doctor Octopus i el Lex Luthor s’uneixen per desempallegar-se dels dos herois, els quals no comencen la seva relació amb bon peu, com aquell que diu. A partir d’aquí, un festival d’acció, emoció i una innocència en el plantejament argumental que sorprèn gratament, si la comparem amb la foscor i l’excés de violència de moltes obres actuals del gènere.
I si a sobre tens als llapis al Ross Andru, gran dibuixant i responsable en aquella època de posar el seu art al servei de les històries de l’enfila-parets, ens trobem amb un festival de vinyetes a tota pàgina, sentit de la meravella i un entintat, marca de la casa a càrrec d’un veterà de DC, el molt adequat Dick Giordano.
Què més podem dir? El tebeo no passarà a la història dels còmics, però carai, que divertit que és. Té tot el que esperes d’una bona història dels personatges de malles. I sense cap complex. Pur espectacle, amics lectors!
