El fallo (Trotalibros amb traducció al castellà de Rufino Cuesta Moreno i Margarita Ramírez-Montesinos) és la novel·la més cèlebre d’Antonis Samarakis (Grècia, 1919-2003). Amb ella, l’autor, participant de la resistència grega contra els nazis i condemnat a mort per ells el 1944, encara que va aconseguir escapar, va guanyar diversos guardons. A més, va ser portada al cinema i traduïda a més de trenta llengües.
Es tracta d’una novel·la kafkiana, policíaca i d’intriga sobre la repressió i el totalitarisme, visionària de la dictadura que havia d’arribar a Grècia. La història comença in media res, en un cotxe on van tres personatges: dos són agents del servei secret o especial, i l’altre, un acusat que estava prenent un conyac en un bar fins que va ser interceptat i detingut. La tasca dels agents és protegir el règim. Mentre el porten a la capital, tots tres conversen, donant pistes al lector sobre qui són.
El protagonista té trenta-cinc anys, però no sabem el seu nom, com tampoc no es diu el dels dos agents, en una mostra de la deshumanització del sistema en què viuen. Aquell matí, el protagonista es va aixecar d’hora, acompanyat per la seva amant, i va anar a una cafeteria amb la promesa de retrobar-s’hi més tard. Allà va dibuixar dos cercles que simbolitzen els pits de la seva estimada, però que els agents més tard intentaran desencriptar en va.
El periple que viuen els tres personatges és absurd i rocambolesc, així com les seves pròpies accions, en què els agents intenten buscar el que no hi ha. Els agents tenen un pla que demostra que fins i tot l’absurdesa té un sentit: desorientar l’acusat. El treball de la repressió és aquest, el desgast lent però constant. «Perquè passi alguna cosa, cal que no passi res», diu un dels personatges.
Tot i el tracte cordial entre tots tres, l’acusat presagia alguna cosa: «aquell excés de cortesia el feia sospitar que li estaven preparant un cop dur, un cop directe». Els gestos i la simpatia aparents persegueixen que l’acusat no se senti detingut, encara que ho estigui. Els personatges semblen marionetes en una representació teatral on el lector no sap fins on arriba la veritat i fins on la farsa ni com acabarà tot.
El desenllaç és trepidant i asfixiant, amb soliloquis sense punts i una narració accelerada com demana el moment. Al llarg de la novel·la, Samarakis mostra temes com la humanització, la consciència i el remordiment i barreja la solemnitat i la ridiculesa en els agents del servei secret. La narració, però, se m’ha fet repetitiva, la informació no avançava. La meva percepció general és que la història genera pocs estímuls, li he trobat a faltar tensió i els personatges tampoc m’han acabat de seduir del tot.
