Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused
Gerald Murnane aterra per primera vegada a les nostres llibreries amb Les planes (Minúscula, amb traducció de Marta Hernández en català i Carles Andreu en castellà). Autor desconegut aquí, el que més sorprèn del seu caràcter és descobrir que mai s’ha pujat a un avió i pràcticament no ha sortit mai de l’estat australià de Victòria. Poc més de trenta anys separen aquestes primeres traducció de l’edició original amb la qual es va guanyar el reconeixement de la crítica del seu país. Molts el consideren un dels millors escriptors de la literatura australiana i Les planes segueix sent aquesta obra enigmàtica que ens transporta a aquell paisatge gairebé oníric de l’altra part de món. Però més que una narrador brillant, Murnane és un escriptor estètic, que captiva amb un estil aparentment senzill i concís. No em resulta gens estrany que porti mitja vida dedicat a l’ensenyament, a primària i en seminaris d’escriptura creativa. Les planes és un text potser inclassificable, però bell, relatat de manera impecable, com la millor poesia diluïda en prosa. Una obra que no es llegeix pel seu argument, sinó pel tipus de discurs.
Un jove cineasta s’ha proposat una obra titànica: explorar i filmar Interior, un documental sobre el cor de les planes, que mostrarà el paisatge com ningú ho havia fet abans, captant amb la càmera l’invisible a l’ull humà i revelant als altres la imatge definitiva del territori. Artista sense obra, el jove cineasta s’allotja durant més d’una dècada a la casa d’un terratinent de l’interior, on la seva obra muta i es transforma, no arriba a realitzar-se mai, i això mateix es converteix en una revelació i el seu major assoliment. Les planes s’empassen al protagonista i l’erigeixen com un visionari de l’invisible, un erudit del temps que gairebé no abandona la biblioteca del seu protector.
La filmació d’Interior es transforma així en un viatge existencialista, emprès amb la total confiança en l’èxit del projecte, que va postergant sense remei a favor dels interminables preparatius i estudis previs. Però com molt bé saben els habitants de les planes, podem conèixer el nostre objectiu a la vida i decidir no perseguir-lo. No és tant el que succeeixi en les planes, com el que roman. Les planes són un lloc estrany, on preval el silenci. Una terra adornada per la boira i morada per terratinents que ajunten al seu voltant a gent variada, curiosament els hisendats atreuen a multitud d’artistes que semblen perduts per no saber que ja han arribat a la destinació. La ploma de Murnane fa que les planes sigui un territori místic, de poètics capvespres i murmuris de vent entre l’herba, que ens concedeix l’oportunitat de reflexionar sobre la nostra pròpia vida, de frenar un instant i contemplar el nostre paisatge interior, d’anotar alguna idea que causi impressió en la nostra obra futura.
Potser algú enyori la pau que mai ha experimentat davant l’horitzó infinit que l’autor descriu, i envegi una mica l’oportunitat que té el protagonista d’explorar per tal de el món. Potser les planes us resultin opressives, i els seus artistes, els seus poetes, els seus pintors, els seus pagans defensors de tradicions i costums que no volen compartir i que no aprendreu, us resultin simples inadaptats a la vida moderna. No trobareu amor, més enllà del contemplatiu, del teoritzat, del propi. Tampoc hi trobareu una escletxa d’autocompassió, i la vostra estada a les planes serà pràcticament indolora si us endinseu sense por, tenint molt present que l’única finalitat és el propi viatge d’exploració, de meditació. Un viatge que no us serà aliè, encara que les planes us semblin, com a mínim, improbables, ja que tots estem buscant el nostre lloc, tot i que encara quedi ben lluny.
