Mathias Malzieu: “Lluitar contra una malaltia poc comuna és molt dur perquè l’enemic és com un fantasma”

L’escriptor francès publica ‘Diario de un vampiro en pijama’, relat ple d’imaginació sobre la seva malaltia
Mathias Malzieu en una fotografia de Patricia Tena.

Mathias Malzieu (Montpellier, 1974) és un artista amb “bulímia creativa”, com ell mateix ho anomena. Ha escrit novel·les d’èxit com La mecànica del cor (que es va adaptar al cinema), Metamorfosi al cel i El petó més petit, a més de ser el cantant del grup de pop francès Dionysos. Al novembre de 2013 li van diagnosticar aplàsia medul·lar, una malaltia poc comuna de la medul·la òssia que el va convertir en un “vampir” que necessitava constantment transfusions de sang i que el va deixar a les portes de la mort. Ara publica Diario de un vampiro en pijama (Reservoir Books), el diari que va escriure durant la seva malaltia, un relat dur de la seva realitat però amb la màgia i poesia del seu segell personal. ¿O qui més parlaria de “Ninfermeres” (fades infermeres) o es preguntaria si la seva malaltia l’han provocat l’excés de nuggets, crepes, Nutella, la melanconia o el patiment per amor? Un llibre únic que ens recorda que sobreviure és, SEMPRE, la millor de les aventures.

 

Patricia Tena. Barcelona

Després de saber sobre la teva malaltia, no he pogut evitar pensar en Tom Cloudman, protagonista d’una novel·la anterior teva, Metamorfosi al cel, a qui li diagnostiquen una malaltia mortal i es converteix en un “robot d’hospital”.

Ha estat una mica pertorbador perquè quan vaig escriure Metamorfosi al cel no tenia cap problema de salut.  Al llibre parlava més de les pors que tenia després que morís la meva mare, barrejat amb les pors personals d’envellir. A nivell físic sí que em referia una mica als problemes que sentia damunt de l’escenari perquè quan canto al grup Dionysos sóc una mica bèstia. I quan després em vaig trobar en la unitat d’hematologia evidentment vaig pensar en Tom Cloudman i també en  Jack de La mecànica del cor. Quan em van dir que el transplantament seria d’un cordó umbilical i que en certa manera tindria una nova mare biològica vaig pensar en el nom del grup perquè Dionysos significa “nascut dues vegades”.

Em deixes bocabadada!

Tot plegat és bastant pertorbador, són massa coincidències, però també s’han d’agafar les coses amb distància i amb humor. No s’ha de mistificar en excés.

La mort sempre ha estat present en les teves novel·les, especialment després de la de la teva mare, però imagino que ha estat molt diferent escriure sobre la possibilitat de morir un mateix.

Per descomptat, per això vaig acabar escrivint aquest llibre i en forma de diari. Fins ara escrivia llibres de ficció amb personatges inventats, tant per parlar de temes alegres com tristos. En aquest cas, com que no hi havia cap filtre, vaig optar per la forma que fos més en estat brut, el relat que jo sentia en el dia a dia. Crec que no hauria estat capaç d’escriure una novel·la amb un personatge per explicar el que m’estava passant a mi.

Llavors el llibre és el diari real que vas escriure durant la teva malaltia?

Si, escrivia cada dia. Després quan van parar les transfusions i vaig deixar de ser un vampir, vaig rellegir el que havia escrit i vaig eliminar algunes coses perquè no fos redundant. M’he sentit una mica com si fos un periodista, amb una estructura lliure on escrivia només el que em passava i sentia.

Ho vas fer per exorcitzar el que senties o amb certa voluntat d’ajudar altres persones amb una situació similar?

Sí, sens dubte va ser una mena d’exorcisme. Cada cas és un món i hagués estat molt presumptuós per part meva  pensar que jo podia escriure en aquell moment alguna cosa que pogués ser pertinent per a altres persones.  Jo només  penso en explicar la meva història i amb una mica de sort això fa ressò.

Expliques que et va ser molt difícil acceptar la teva malaltia perquè, a més de ser poc comuna, com que la medul·la òssia no és un òrgan et costava imaginar-te-la. “Un transplante de corazón o de riñón da miedo, pero por lo menos sabes lo que es. En mi caso, resulta un poco confuso. Un peligro tan nebuloso como un ataque extraterrestre”.

Sí, és molt més difícil. És una mica com conèixer al teu enemic. De fet, en el disc  hi ha una cançó que és diu Coneix la teva anèmia, que juga amb aquest concepte. Per combatre crec que és important conèixer el teu enemic. En el meu cas, és una malaltia poc freqüent de la medul·la òssia i per tant l’enemic és com un fantasma. No saps ben bé com visualitzar-lo o identificar-lo. Això suposa una dificultat afegida perquè és com si lluitessis contra la boira. Per això vaig personificar la malaltia i la mort en el personatge de Dama Ocles.

Com va sorgir la idea de crear aquest personatge?

El vaig inventar espontàniament. Recordo que estava al tren, no sabia si aniria a parar a una cambra estèril o no i estava molt amoïnat. Però vaig pensar que, fos com fos, volia passar el Nadal amb la meva família. Aquella nit va ser difícil perquè estàvem sopant, obrint regals, intentant passar-ho bé, però vaig tenir una crisi i vaig començar a sagnar de forma molt violenta. Volíem que tot fos normal però no ho era. Va ser molt dur. Quan vaig agafar el tren per tornar a París vaig tenir por de tornar-los a veure. I així va sorgir el personatge, ella s’apareixia al vagó i em preguntava on era el bar, però després em confonia dient-me que no calia que anés a cap metge ni fes cap tractament, que jo havia perdut la jugada.

Vas endarrerir el tractament fins que s’estrenés al cinema l’adaptació del teu llibre La mecànica del cor. No va ser massa arriscat?

Sí, però heu d’entendre que havia treballat gairebé una dècada en aquest projecte. Des de nen havia somiat amb adaptar un llibre meu en una pel·lícula d’animació i que la música fos del nostre grup. Era el meu somni d’infant! Els metges em deien que havia de tenir un estat d’ànim fort i optimista per fer front a la malaltia. La meva resposta va ser que llavors no podia entrar a l’hospital abans de l’estrena del film. Els metges es van oposar perquè allò significava començar el tractament tres setmanes després i el meu estat era dèbil. Però finalment van entendre que per fer front a la malaltia havia de parir aquest nadó, lliurar-lo al món i agafar forces per recuperar-me.

Ara que parles del nadó, el transplantament que et van fer va ser amb cèl·lules d’un cordó umbilical. Abans deies que senties d’alguna manera que havies viscut un renaixement…

Totalment! Aquesta és la paraula que millor ho defineix: renaixement. Durant el transplantament em sentia d’una banda molt vell i alhora un nadó. Des de que vaig deixar l’hospital sóc com un adolescent perquè estic eufòric, però també una mica vell pels tractaments que encara faig. En general, però, em sento molt rejovenit.

Tu sempre has estat una persona molt dinàmica, optimista, amb “bulímia creativa”, com tu mateix ho anomenes.

No sóc a l’hospital, em trobo molt bé, estic passant uns dies meravellosos a Barcelona… pràcticament puc tenir una vida 99% normal. Sembla un tòpic però és veritat que sents eufòria per assaborir els petits plaers de la vida, com aquest deliciós suc de taronja que estic prenent ara mateix. El meu metge em va dir que gaudís d’aquest període perquè també passarà, mica en mica s’anirà normalitzant. Però de moment, 16 mesos després, la continuo tenint.

La primera vegada que vaig veure la portada de Diario de un vampiro en pijama em va sorprendre. Les cobertes dels teus llibres anteriors estaven il·lustrats per artistes com Benjamin Lacombe o Nicoletta Ceccoli. Ara veig que portes el teu barret el dibuix d’aquesta portada, un ninot amb un cor com si fos el cap. Què hi ha darrere d’aquesta imatge?

És una història bastant increïble…

Com totes les teves!

L’editorial Penguin Random House va regalar-me uns ninots de Jack per a la presentació de La mecànica del cor. Espera, que te’ls ensenyo al meu Instagram! (@mathiasdyonisos) Durant un trasllat de pis el cap es va trencar. Un dia vaig portar-li a la Rosy, la meva parella, unes flors i dins hi havia un palet de fusta amb un cor. Ella va agafar-lo i el va ficar com si fos el cap del ninot. Em va resultar curiós perquè gràcies a un transplantament també havia tingut una segona vida. Vaig començar a fer-li fotos i  em va agradar com imatge pel llibre i el disc.

I de la foto va passar a un dibuix que intueixo que has fet tu?

Vaig posar-me en contacte amb Thomasville que fa street art perquè em dissenyés el personatge. Però ell em va dir que havia de fer-lo jo. Em va deixar un bolígraf i el vaig crear. No volia que tingués ulls, ni boca, ni res i ell em va recomanar que posés línies al voltant del cap per donar-li expressió. Després el vaig començar a pintar per París i a penjar les fotos a Instagram. Es va fer viral i en 15 dies vaig rebre més de 150 fotos de persones que  el dibuixaven pels carrers. Els més xulos estan inclosos al llibret del disc i hem fet sortejos per guanyar un llibre, un disc i una entrada per a un concert de Dyonisos. Quan escrivia el llibre i les cançons del nou disc mentre era a la cambra estèril em donava la sensació de què era un nàufrag llençant missatges dins d’ampolles al mar i ara em fa molt feliç veure que van arribar a la gent.

Com va sorgir la idea de col·laborar amb la Fundació Josep Carreras?

He demanat a cada país on es publica el llibre que l’editor trobi una associació o Fundació relacionada amb la donació de sang, el transplantament de medul·la òssia o la recerca per malalties relacionades amb la sang. De moment, s’ha publicat a França i a Espanya, però ja s’ha venut a 20 països més i en tots he demanat dues coses a les editorials: que el dibuix de l’home amb cap de cor aparegui a la portada i que hi hagi una interacció amb una fundació. En aquest cas jo dono un percentatge dels drets d’autor a la Fundació Josep Carreras, que tot i que jo no vaig tenir leucèmia, a totes dues malalties la medul·la  òssia no funciona bé i, per tant, crec que d’alguna manera estem sota la mateixa insígnia.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES