Tu no ets una mare com les altres, d’Angelika Schrobsdorff, es va publicar el 1992, en la seva versió original. Encara era viva aleshores la seva autora, que va morir el 2016. Possiblement si l’hagués pogut llegir quan va sortir per primera vegada m’hauria impressionat més que vint anys després. En aquests darrers anys hem pogut llegit moltes bones novel·les i llibres testimonials sobre el nazisme, un tema inesgotable per l’horror i la destrucció que va provocar. L’autora, escriptora i actriu, ha estat poc coneguda entre nosaltres fins a la publicació d’aquest llibre en castellà (Errata Naturae, amb traducció de Richard Gross) i català (La Campana, amb traducció d’Albert Vitó), del qual, a finals del segle passat es va fer, a Alemanya, una versió per a la televisió.
No estem davant exactament d’una novel·la tot i que els límits del gènere són avui molt imprecisos. Ens trobem davant d’una narració que aplega una veu testimonial, records i moltes cartes familiars. L’autora reconstrueix la vida de la seva mare, Else, aquesta mare que no és com les altres, tot i que de mares n’hi ha de moltes menes i potser molta gent pensa també això de què la seva no és com les altres. Una mare que neix en un entorn privilegiat, en una família de jueus practicants, burgesos, bona gent, tradicional i molt ben situada. El títol procedeix d’un poema que el fill gran, Peter, va escriure a la seva mare.
El Berlin mític d’abans de la guerra va acollir un munt d’idees modernes, avançades, avantguardistes. Moltes d’aquelles virtuts les va abduir, després, París, però, de fet, la capital alemanya era on, en realitat, es congriaven totes les ideologies. En aquest context Else s’enamorarà d’un cristià, cosa que provocarà un trencament familiar, i, quan sap que aquest, un intel·lectual, li és infidel, s’alliberarà dels prejudicis i es dedicarà a viure la vida en aquells anys vint convulsos i inquietants, però extraordinaris pel que fa als canvis en les maneres de pensar i actuar, tot i que aquell capteniment era tan sols a l’abast de minories privilegiades.
Tindrà tres fills, de tres homes, i es dedicarà a passar-ho molt bé, d’una forma lliure i desinhibida. La mort d’un germà farà que torni a tenir tractes amb la seva família benestant, aspecte aquest que li facilitarà molt l’estil de vida triat. Festes, viatges, amants i poca cosa més, vaja. I una gran miopia per adonar-se del que està succeint al seu país, com li va passar a tanta gent ja que, per desgràcia, fins que les tragèdies no ens toquen de prop, sovint costen de preveure.
El llibre va des de 1893 fins al 1949, els anys de la vida de la mare de l’autora. Sobta que tanta modernitat en el pensament no fes evolucionar més de pressa la consciència feminista, més lligada a la independència professional i econòmica que no pas a l’habilitat per trobar una bona parella. O que s’obviés el món real exterior, la misèria del qual també va contribuir al desenvolupament de l’horror institucionalitzat. Cal dir que el director de documentals Claude Lanzmann, una de les parelles de l’autora, autor del colpidor Shoah, era molt reticent a cercar explicacions al nazisme, així com al fet de fer ficció amb aquell horror.
La novel·la ens immergeix en tot aquell món de l’època, per ella transiten un munt de personatges de tota mena, parents, amics, criats, camperols. Tot canviarà quan l’evidència faci que aquesta mare hagi de fugir, gràcies a coneixences i ajudes, a Bulgària. El to del llibre canvia i la ruta familiar serà de supervivència. En favor d’aquesta mare cal dir que la seva gran preocupació són els fills, dues noies i un noi, que creixen en aquest context convuls i fràgil. Per atzar, gràcies a antigues coneixences, a l’exmarit i a la bona gent que es troba pel camí, sobreviurà, pagant, això sí, un preu molt alt per aquesta supervivència.
Aquest títol ha desvetllat grans entusiasmes. És un bon llibre, però al nivell de molts altres que incideixen en el mateix tema; actualment s’han recuperat molts autors oblidats o que no havien arribat a casa nostra en el seu moment. No podem saber fins a quin punt hi ha la intervenció de l’autora en aquesta narració que es mou en uns límits imprecisos entre les memòries i la ficció. Els personatges són reals i estem davant d’una història suposadament real. La narració juga, en ocasions de forma una mica incomprensible, amb la primera i la tercera persona, tot i que sabem que la veu procedeix sempre de la filla de la protagonista.
El llibre resulta una mica massa llarg, pel fet que alterna fragments molt interessants i que commouen amb d’altres prescindibles o repetitius. D’algunes situacions se’ns donen molts detalls mentre que d’altres passen de puntetes o resulten incomprensibles. La personalitat d’aquesta Else resta, malgrat al prolix relat sobre la seva vida, emboirada i confusa en alguns moments. Alguns dels fragments més colpidors són els de la darrera part del llibre, aquestes descripcions de la misèria física i humana a l’Alemanya vençuda i la inquietant constatació de què, en general, l’espècie no millora com caldria. Hi ha gent bona, evidentment. N’hi ha d’altra, covarda o oportunista, que actua segons bufa el vent o que s’adapta a la supervivència. I n’hi ha uns quants disposats a fer negoci amb el que sigui i es pugui.
