Rosa candida, la novel·la amb què Auður Ava Ólafsdóttir va donar-se a conèixer internacionalment, arriba ara en català gràcies a la traducció excel·lent de Macià Riutort per a Club Editor (2026). També està disponible en castellà a Alfaguara (2024, traducció d’Enrique Bernárdez Sanchís). Amb la sensibilitat i el to serè que caracteritzen l’autora islandesa, la novel·la construeix un relat de creixement personal on conviuen el dol, la natura i la descoberta de la responsabilitat adulta sense necessitat de grans conflictes ni girs dramàtics.
El protagonista, l’Arnljótur, és un jove de vint-i-dos anys que acaba de perdre la mare, la persona que li havia transmès la passió per les roses. Decideix abandonar Islàndia per restaurar un antic roserar situat en un monestir d’un país del sud d’Europa, portant amb ell tres esqueixos d’una varietat excepcional de vuit pètals. Aquest viatge, que inicialment respon a una vocació gairebé íntima, es veu alterat quan ha d’assumir una paternitat inesperada fruit de la passió d’una nit. Aquest doble procés de cura (del jardí i de la filla) es converteix en el fil conductor d’una novel·la que observa el pas de l’edat adulta des de la quotidianitat i els petits gestos, lluny de qualsevol heroisme.
Auður Ava Ólafsdóttir.
Les roses esdevenen el fil conductor del llibre. Són l’herència de la mare, però també una metàfora del temps lent, de la paciència i de totes aquelles coses que només floreixen si algú les cuida amb constància. Aquesta idea travessa tota la novel·la i acaba estenent-se també als personatges, que transformen les seves vides a poc a poc i sense estridències. L’Arnljótur passa de ser cuidat a cuidar, però ho fa sense oposar resistència als esdeveniments. Té conviccions, però es deixa portar amb una passivitat persistent que sovint el fa semblar incapaç de prendre les regnes de la seva vida. Sap què voldria dir i intueix què voldria fer, però gairebé mai no s’hi atreveix. Aquesta emoció continguda, feta de paraules no dites i oportunitats que s’escapen, acaba impregnant tota la novel·la.
Aquesta mateixa calma es trasllada a l’estil d’Ólafsdóttir. La prosa és precisa, continguda i d’una aparent senzillesa que amaga una gran delicadesa. Els personatges desprenen una bondat gairebé idealitzada i els conflictes no acaben d’esclatar mai del tot. Tot acaba trobant el seu lloc amb una naturalitat que pot resultar excessivament amable per a alguns lectors. Tanmateix, és precisament aquesta absència de dramatisme la que permet que l’emoció emergeixi en els silencis, en els gestos quotidians i en tot allò que els personatges no arriben a dir.
No crec que Rosa candida sigui una novel·la que busqui impressionar. Com ocorre amb les roses que cultiva el protagonista, la novel·la s’obre lentament i demana temps perquè el lector en descobreixi els matisos. Sense arribar, a parer meu, a la força d’Edèn o La veritat sobre la llum, Rosa candida és una lectura que ens recorda que les transformacions més profundes sovint no esclaten: floreixen a poc a poc.
