Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Els finals tràgics i prematurs tenen un component mític afegit. Si les víctimes són dones, poderoses, de bona família, i, més o menys, de bon veure, les biografies esdevenen un material molt atractiu per a biògrafs, literats, músics i cineastes. No és estrany, doncs, que Maria Estuard hagi tornat enguany a la pantalla gran, en una producció amb pretensions però que resulta freda, mal explicada i una mica destralera, tot i que les interpretacions són remarcables, compta amb un bon repartiment coral, i els exteriors, interiors, vestits i maquillatges resulten convincents. Potser sigui un problema de guió, no ho sé. Qui sàpiga poca cosa sobre l’època i els personatges es quedarà més o menys igual i els interessats en la història real, com que aquesta té tantes interpretacions i no acabes d’entendre per on va aquesta nova visió dels personatges, potser és quedin, així mateix, una mica desconcertats. La vida d’aquesta reina té molts aspectes susceptibles de reflectir en el cinema, va tenir mala sort i va prendre -o li van fer prendre- decisions equivocades.
La directora d’aquesta pel·lícula, Josie Rourke, debuta en el cinema amb aquest títol tot i que té una llarga trajectòria al món teatral. Em resulta molt esperançador comprovar com les dones de les darreres generacions conformen un conjunt nombrós i molt rellevant de directores de cinema. Potser a Rourke li falta rodatge, en aquest camp concret. La història del passat és difícil d’explicar. Aquella època estava plena de conspiracions, lluites pel poder i la successió, rivalitats diverses, jocs d’escacs amb trampes a nivell general, traïdories, lluites d’interessos i violència a dojo. No hem canviat tant, el que passa és que el tema dinàstic, avui, va per uns altres camins. Ser dona era més difícil que ara i ser una dona i tenir poder, complicadíssim. La darrera etapa de la reina escocesa, la del seu captiveri a Anglaterra i les conspiracions que va incitar, es ventila en un tres i no res, al cinema, amb quatre ratlles i unes quantes imatges.
Pel que fa a Isabel I, no veig la gràcia a haver posat aquest nas estrafolari a Margot Robbie, la veritat. Saoirse Ronan, actriu de moda avui, està bé, sense exageracions. Aquesta versió ens ofereix una lectura pietosa de la reina escocesa, potser sí que va ser una víctima de les circumstàncies. Maria Estuard ha tingut versions en teatre, televisió i cinema, algunes d’inoblidables, com ara la que va protagonitzar Katharine Hepburn, amb Florence Eldridge com Isabel, o la de Glenda Jackson i Vanessa Redgrave. La versió actual no fa oblidar aquestes dues, més enllà de la fidelitat a uns fets que poden resultar interpretables, segons qui els expliqui i valori. Fins i tot tenim una bona versió autòctona, de la tele, amb Anna Lizaran i Maife Gil i d’altres, també televisives, en català i castellà. O, en teatre, com el drama de Schiller. I òpera, de Donizetti. I un munt de biografies, és clar, la més popular, coneguda, reeditada i llegida, la de Zweig, on dóna una versió en clau psicològica de la reina i de la seva antagonista anglesa. Zweig la va encertar de ple amb les seves dues exitoses biografies de reines decapitades, Maria Estuard i Maria Antonieta, s’han venut i es continuen venent i reeditant. Admet que, malgrat la tendresa que li produeix l’escocesa, com a persona preocupada pel seu país Isabel li donava moltes voltes i va mostrar una molt més gran capacitat política.
Zweig no pot defugir una certa misogínia, com quan comenta que els intríngulis entre les dues reines es van anar congriant en el camp de la manipulació i l’embolic i no de la forma, suposadament més noble, de la lluita viril. Es fa ressò de les horribles morts que es donaven als conspiradors en contra de la reina, en comparació amb les -relativament- pietoses decapitacions de la noblesa. Un tema que se sol defugir. I és que a la majoria d’aquestes pel·lícules, encara avui, el gran absent és el poble. Un altre tema és l’estètic, que encara afecta més a les dames que no pas als cavallers, ni l’escocesa era tan maca ni l’altra tan lletja. De perruca probablement en portaven totes dues. El que passa és que l’anglesa va potenciar una imatge impersonal, teatral i maquillada, una mena de símbol icònic, i es va emportar a la tomba el secret de la seva reticent solteria, sobre la qual s’ha especulat a dojo. No va morir jove però una de les coses que li va perjudicar la salut va ser aquell maquillatge blanc, que va posar de moda, amb un gran component de plom. Al capdavall el fill de Maria va heretar-ho tot, la història dona moltes voltes. Jaume I d’Anglaterra és tota una altra història, no tan mitificada ni novel·lada com d’altres. Tenim Maria Estuard per a unes quantes generacions més, vaja.
