Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Tenia moltes ganes de veure la pel·lícula biogràfica que ens narra la joventut d’Astrid Lindgren, el títol original de la qual és Unga Astrid, una cosa així com ara La jove Astrid. La dèria de canviar els títols ha reconvertit el tema en Conociendo a Astrid i amb això ja van un munt de pel·lícules amb aquest conociendo a qui sigui, que sembla que deu funcionar, no ho sé. La pel·lícula, de forma senzilla i sense exageracions, ens situa en la joventut de l’escriptora, en el context de la Suècia dels anys vint, que encara no era tan moderna com ho va ser després i on les convencions socials i la religió tenien un gran pes i tan sols cal pensar en Bergman. Un pes, és clar, que comparat amb allò que passava als països catòlics pot semblar benigne i suportable.
L’ambientació és excel·lent, així com les interpretacions, amb aquesta jove protagonista en estat de gràcia, Alba August, filla de Bille August, director de cinema, i de Pernilla August, actriu i directora. Això de què tot un senyor força maduret, carregat de fills, sedueixi la seva secretària adolescent sembla molt lleig, malgrat que ella n’estigués enamorada. Però, vaja, hi han hagut molts casos i més que n’hi hauran. Els homes importants estan a l’aparador i durant l’adolescència ets molt badoca i et poden enredar amb facilitat. El pare de la criatura, al capdavall rebutjat per la noia quan aquesta comença a madurar, encara es va casar un parell de vegades més i va continuar portant criatures al món, per cert.
Hi ha moments inoblidables en aquesta narració, tan ben feta, que mostren, sense necessitat de fer proclames, el tarannà d’aquesta Astrid joveneta. Com quan, tipa d’esperar ballador (les dames de la meva edat saben de què parlo i de com en resultava, d’humiliant, allò de seure a la cadira mentre esperaves que algú et fes cas), es posa a ballar amb una altra noia i després, tota sola, d’una forma esbojarrada i espontània, que repetirà pocs anys després, quan el desengany s’hagi evidenciat de forma irreversible. Les carabasses que acaba donant al seu seductor fan que t’agafin ganes d’aplaudir. Ja era hora, vaja, fins i tot la seva mare ho veia, que allò era una trampa rebutjable, malgrat tot el que patia a causa de la situació i les suposades bones intencions del culpable. Els pares evolucionen, al llarg de la història. Una de les escenes finals, quan entren a l’església amb el nét a coll, sense prejudicis, resulta més emotiva que la salvació d’ET.
Astrid es casaria amb Lindgren, i per això la coneixem amb aquest cognom. Era un home gairebé tan ben plantat com el xicot de la pel·lícula. Van tenir una filla i van viure plegats i feliços fins a la mort, relativament prematura, d’ell. El fill recuperat va adoptar el nom del marit de la mare i va ser un prestigiós enginyer. La filla, escriptora i traductora molt reconeguda, va tenir una malaltia greu, de petita, i sembla que en aquell context va néixer Pippi Calcesllargues, un personatge de ficció molt més important que no pas el record grotesc que en podem tenir. Comprovar els pocs personatges femenins allunyats de tòpics que podem trobar a la literatura infantil i juvenil, fins i tot en l’actual, fa esgarrifar. I quan es fa literatura infantil militant (feminista o com sigui), el llenguatge acostuma a ser tan explícit i pamfletari que sol caure en l’adoctrinament que defuig. Pippi és, en certa manera, una anarquista infantil alliberada i epicúrea, posats a penjar etiquetes.
De forma inexplicable, van poder veure aquella sèrie per la televisió de fa anys, no sense que els experts i expertes del camp de la pedagogia i la moralina, com sol passar, no ens avisessin aleshores dels molts perills que comportava. Una nena independent, amb diners, que s’ha d’espavilar sola… Hi ha molta Astrid en el rerefons del personatge, però no vull fer psicologia barata. L’escriptora va escriure moltes més coses, en català es van fer traduccions interessants, no sé si encara es poden trobar. Malgrat tot, la Pippi va ser el seu personatge estrella. Lindgren va estar proposada pel Nobel però uns quants senyors de l’Acadèmia sueca fan fer tot el possible per a no concedir-li. Dona, autora de llibres infantils, amb un personatge tan alternatiu com la Calcesllargues, ep, siguem seriosos. Amb la Selma Lagerloff ja n’hi havia ben bé prou i allò del viatge a través de Suècia tenia un valor educatiu més evident.
La directora de la pel·lícula és també una dona, Pernille Fischer Christensen. Cada dia hi ha més dones dirigint i aquests dies, en els quals hem perdut Angès Varda, una de les pioneres de la professió, cal remarcar aquest fet, evident per altra banda. Podria caure en el tòpic i dir que es nota que la pel·lícula l’ha dirigit una dona, i és que avui ja tenim fins i tot senyors que dirigeixen amb tanta sensibilitat com les dames. El repartiment està tot molt bé, malauradament podem veure poc cinema suec, en l’actualitat. I, en general, podem veure poc cinema de tot arreu més enllà dels grans títols promocionats, pel que fa a les sales convencionals, és clar. Unga Astrid, defujo això de la coneixença, és una pel·lícula profundament feminista sense necessitat de fer discursos, seriosa i que va molt més enllà de la trista història sueca d’una mare soltera que supera els seus problemes, la primera mare soltera que hi va haver, segons he llegit, al seu poble. Té l’habilitat de no caure en el biòpic avorrit i excessivament llarg, tria una franja de la vida de l’escriptora i després ens explica, una mica tan sols, el que va passar després. Qui vulgui més detalls té la xarxa i biografies diverses, malgrat que no crec que estiguin traduïdes al castellà ni al català.
Avui, ara i aquí, de moment, es pot ser mare soltera sense que passi res, més enllà de la necessitat d’ajuda econòmica que puguis tenir. Lindgren, després de recuperar-lo, encara va haver de deixar el nen amb els seus pares durant un temps, per tal de guanyar-se la vida, fins que no es va casar. L’èxit literari li arribaria més endavant, de forma una mica atzarosa però persistent i definitiu. Els infants li escrivien cartes, li enviaven dibuixos i Pippi, avui, és encara una nena singular, lletja i malgirbada, que incomoda als adults, si entren a fons en les seves aventures. No crec que aquí, ni tan sols en el present, un personatge semblant fos acollit pels editors convencionals, nostrats i amb ganes de vendre. Però, com que va venir de Suècia…
