Hi havia una vegada dos xarcuters enfrontats. El més veterà estava acostumat a guanyar el certamen anual a la millor salsitxa, i, quan va irrompre un jove talentós, va jugar brut per continuar triomfant. Després d’això, els seus camins es van separar durant dècades i dècades…, fins que un dia arriba un altre concurs i tornen a enfrontar-se.
El protagonista de La venjança de l’Oinc (Takatuka, amb traducció de Gustau Raluy), de la reconeguda escriptora neerlandesa Tosca Menten (Woerden, 1961), és el vell xarcuter, que, motivat per la competició, retorna al seu país després d’anys d’absència i s’instal·la a casa de la seva neta, on l’espera una besneta que el rep amb molta alegria. La nena, que passa molta estona amb ell, esdevé còmplice dels plans del xarcuter, i ell li fa un regal peculiar: un porc, l’Oinc, que es converteix en la mascota de la família.
Ara bé, el vell no ha perdut la seva astúcia, i rere la imatge d’avi benèvol amaga encara la rancúnia per aquell rival a qui vol imposar-se de totes totes. Per això, no ho explica tot a la besneta; i és que l’home sap que no hi ha res com la carn d’un porc criat a l’aire lliure per elaborar les millors salsitxes… i no costa endevinar els seus plans per a l’Oinc.
Tosca Menten.
La venjança de l’Oinc és una novel·la divertida, esbojarrada i gamberra que té l’esperit irreverent de Roald Dahl i demostra que la (bona) literatura infantil no ha d’alliçonar ni transmetre valors edificants; que pot ser un divertiment ben fet, ni més ni menys. Amb sentit de l’aventura (aplicat a la dinàmica d’una família de classe mitjana, això sí), uns personatges funcionals, embolics i humor, molt d’humor des de la primera pàgina. Es recomana a lectors a partir de nou anys.
D’un temps ençà, al món de la literatura infantil hi ha una certa inquietud al voltant de la llibertat dels creadors i l’amenaça de la censura, sigui pels règims autoritaris, sigui per una sensibilitat desmesurada pel que fa determinats temes i col·lectius. En general, no són pocs els qui pensen que la narrativa dels anys vuitanta o noranta era més valenta que l’actual (una prova d’això són les reedicions revisades de certs autors per eliminar-ne les paraules que puguin resultar ofensives).
En aquest sentit, La venjança de l’Oinc és una feliç excepció: aquí no tots els adults són bondadosos, no hi ha una redempció final i no hi ha missatges sobre la necessitat de ser bones persones; el que sí hi trobem és un avi que la sap llarga, uns nens molt vius i, fins i tot, un punt escatològic. Fins i tot les il·lustracions d’Elly Hees (1953) tenen un aire a les de Quentin Blake dels clàssics de Roald Dahl: de traç fi i ben simpàtiques.
Fer riure és més difícil que fer plorar, i Tosca Menten n’és una mestra. Celebrem-ho, i llegim-la, llegim-la per demostrar que no volem que llibres com aquest constitueixin una excepció, per aplaudir el criteri de Takatuka i dir que calen més històries així, que a la literatura infantil hi ha d’haver de tot, novel·les intimistes i novel·les d’aventures i novel·les de terror… i, sí, també novel·les saborosament incorrectes com aquesta.
