Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La factoria cinematogràfica nord-americana ens ofereix una nova mostra de cinema bèl·lic, aquesta vegada centrada en la guerra de l’Afganistan. Peter Berg (Very bad things, Hancock) dirigeix El único superviviente, basada en el llibre autobiogràfic del soldat Marcus Luttrell, qui el 2005 va aconseguir sortir viu d’una emboscada duta a terme pels talibans quan l’exèrcit preparava eliminar un dels líders terroristes afganesos.
La empresa fue encargada a cuatro soldados, quienes a lo largo de la película se enfrentan a una huida desesperada mientras intentan pedir ayuda al resto de sus compañeros. Desde el principio sabemos cuál va a ser el desenlace, porque la historia empieza por el final y lo que vemos es un largo flashback, además de que el título no dejar margen de error, un planteamiento que quizá podría haber pensado más a fondo Berg (guionista, además de director). ¿Era necesario privar al espectador de esa intriga por saber si iban a ser capaces de sobrevivir todos, solo uno, quizá dos? Dicho esto, lo interesante de la película es básicamente esa huida, el tiroteo entre los soldados y los talibanes. L’empresa va ser encarregada a quatre soldats, els quals al llarg de la pel·lícula s’enfronten a una fugida desesperada mentre intenten demanar ajuda a la resta dels seus companys. Des del principi sabem quin serà el desenllaç, perquè la història comença pel final i el que veiem és un llarg flashback, a més que el títol no deixar marge d’error, un plantejament que potser podria haver pensat més a fons Berg (guionista, a més de director). ¿Era necessari privar a l’espectador d’aquesta intriga per saber si serien capaços de sobreviure tots, només un, potser dos? Dit això, l’interessant de la pel·lícula és bàsicament aquesta fugida, el tiroteig entre els soldats i els talibans.
Així doncs, podem veure, d’una banda, l’enorme perill que corren els marines quan s’enfronten a situacions de guerra com aquesta. En aquest sentit, no veig que en El único superviviente es respiri la tensió asfixiant que sí que se sent, per exemple, a En tierra hostil, la cinta de Kathryn Bigelow que el 2009 va guanyar sis Oscars, incloent millor pel·lícula i direcció. En qualsevol cas, és evident que són pel·lícules amb un plantejament diferent: a la pel·lícula de Bigelow veiem el dia a dia dels artificiers americans a l’Iraq, mentre que Berg se centra en el fracàs d’una operació concreta contra els talibans.
D’altra banda, resulten visualment espectaculars i impactants algunes escenes d’aquesta fugida, com aquelles en què els soldats es llancen per penya-segats rocosos. A alguns espectadors els costarà creure el relat de Berg, ja que hi ha moments en què els marines semblen immunes a les bales i les caigudes violentes sobre enormes pedres no impedeixen que en pocs segons puguin continuar corrent. I també perquè la part final de la pel·lícula només sembla versemblant perquè sabem que això ho ha viscut algú, encara que ningú ens treu la sospita que el que va passar en veritat va haver de ser diferent.
A El único superviviente no veig la típica pel·lícula amb aires patriòtics, ni tan sols un retrat exageradament heroic dels protagonistes. No hi ha escenes de funerals, ni de llàgrimes, ni de banderes a mitja asta, ni de medalles al pit. Diria que és un film bastant net en aquest sentit. Ara bé, la pel·lícula no passa de ser un entreteniment visual d’aquests que no et deixen mal gust de boca del tot, però que tampoc aporta novetats al gènere i que tan ràpid surts del cinema s’esborra de la memòria.
