Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Finalitzat l’Any Espriu, cal destacar la publicació del tercer volum de la seva obra completa editada per labutxaca. Es tracta del Teatre, edició a cura del professor Enric Gallén, que culmina els dos volums anteriors, Poesia i Prosa Narrativa, i que permet disposar de tot el conjunt de l’obra de Salvador Espriu en una edició del màxim rigor quant al text i a les introduccions que l’acompanyen i il·lustren, i a l’abast de tots els lectors a un preu assequible. El volum dedicat al teatre recull les tres obres dramàtiques que Espriu va escriure al llarg de la seva trajectòria literària: Antígona, Primera història d’Esther i Una altra Fedra si us plau. És oportú recordar que la dedicació de Salvador Espriu al gènere teatral, malgrat la seva importància, fou esporàdica, i que el propi autor mai no va considerar-se un “home de teatre”: “No em considero dramaturg. Penso ser un aprenent de poeta. Aquestes obres són una forma dramàtica d’una realitat essencialment poètica”.
Aquests mots de Salvador Espriu, que el professor Gallén reprodueix en el pròleg a l’edició, ens remeten a un dels aspectes fonamentals per entendre el vast conjunt de la seva obra, que és el fet que per a Espriu la frontera entre els gèneres literaris és difusa i que més aviat actua com una estructura de vasos comunicants que potencia les diverses manifestacions d’una obra literària ambiciosa i d’alta volada intel·lectual com és la seva. En aquest sentit, veiem que la temàtica, els recursos estilístics i els diversos elements característics de l’univers espriuà que l’autor adopta en les obres concebudes com a textos teatrals presenten una enorme similitud respecte la seva producció poètica i en prosa narrativa, i en constitueixen un apartat més dins una totalitat literària compacta i sense fisures. Tot i així, encara que el teatre ocupi un espai molt més reduït en la seva obra, i que Salvador Espriu no es considerés un “home de teatre”, no implica, com assenyala el professor Gallén, que no concedís una gran importància al valor i la funció de la paraula teatral.
Les fonts de la seva obra dramàtica cal anar a cercar-les en l’interès que sempre li despertaren els clàssics grecs i llatins i els textos bíblics, així com els plantejaments i l’obra de diversos dramaturgs com Luigi Pirandello, amb qui comparteix la certesa que “l’home és un titella a mans del destí”; o bé Bertold Brecht, de qui li interessa la utilització i recreació que fa dels mites. També hi és notable la coneguda i estudiada influència del teatre de Valle-Inclán i els seus esperpents.
A grans trets, el teatre de Salvador Espriu es caracteritza per ser un un model de teatre intel·lectual on l’important no són les accions sinó la paraula, fins i tot per posar-la de relleu prescindeix pràcticament de les acotacions. El fet, però, que sigui un teatre amb uns plantejaments intel·lectuals, no exclou la inclusió d’elements de la tradició popular que es remunten al món de les seves vivències d’infantesa a Sinera i a aquell teatret amb què havia jugat de noi. Un teatre bastit sobre uns patrons clàssics amb elements populars que evoquen i traslladen a l’escena els temes, els mites i els personatges propis del seu univers literari. En totes tres obres, Antígona, Primera història d’Esther i Una altra Fedra si us plau, Espriu hi recrea personatges i episodis de la mitologia clàssica i bíblica que li serveixen per traçar, per la via del símbol, paral·lelismes amb situació política de la postguerra.
Antígona, escrita entre l’1 i el 8 de març de 1939 sota l’impacte devastador del final de la Guerra Civil, se centra en la denúncia de la guerra fratricida, la crueltat del dictador i la dignitat del sacrifici d’Antígona per desobeir la prohibició de donar sepultura al germà perdedor mort en la batalla. Espriu afegeix als personatges de la tragèdia clàssica altres de la seva creació com és el cas del Lúcid Conseller, un àlter ego de l’autor. Revisada el 1947, Antígona no aparegué publicada fins el 1955, i posteriorment revisada de nou en una versió definitiva l’any 1967.
Primera història d’Esther. Improvisació per a titelles (1948) parteix del Llibre d’Esther bíblic però, com en els cas d’Antígona, hi incorpora elements propis, en aquest cas hi ha una alternança entre un doble pla d’accions i de personatges interessant. Per una banda la faula bíblica ambientada a la cort de Susa interpretada en un teatre de titelles, per l’altra l’espai del jardí dels cinc arbres de la casa de Sinera que és l’escenari on es representa aquesta funció de putxinel·lis escrita per Salom (un altre dels àlter ego d’Espriu), davant el poble. El text bíblic hi és presentat d’una manera estrafeta i grotesca per referir-se simbòlicament a la realitat política del país sota la dictadura franquista. El tema central de la farsa és el poder polític, i Espriu hi estableix un paral·lelisme entre la persecució del poble jueu i el català.
La tercera de les obres, Una altra Fedra si us plau (1977) va ser escrita per encàrrec de l’actriu Núria Espert en tres dies, però amb un procés previ de gestació de nou mesos i probablement amb tota una vida de lectures i d’ofici d’escriure. Trobem de nou una peça teatral que recrea d’una manera molt personal un mite clàssic, ja que ni el tema de la passió amorosa ni el de l’incest hi ocupen un lloc central en la temàtica i més aviat es converteix en una reflexió sobre el poder, a la qual hi incorpora, com en les altres obres, personatges aliens al mite i propis del seu món literari.
L’important paper que Salvador Espriu jugà en la renovació de l’escena catalana no seria complet sense esmentar l’estreta col·laboració amb Ricard Salvat en la creació del muntatge teatral basat en els seus textos, Ronda de mort a Sinera. No oblidem que Ricard Salvat fou la persona que més contribuí a la projecció pública de la figura de Salvador Espriu des de l’ambit teatral. En aquest sentit em permeto de fer un incís per recordar que en l’exposició “Espriu. He mirat aquesta terra”, que fins al febrer es pot veure al CCCB i que recomano, hi ha una part important dedicada al teatre que inclou documentació, figurins i elements escenogràfics de la Primera història d’Esther i dels muntatges de Ricard Salvat per a la EADAG, Ronda de mort a Sinera i Gent de Sinera, basats en els textos lírics i narratius de Salvador Espriu.
Finalment, tot i que Espriu no es pot considerar un home de teatre, les seves aportacions al gènere esdevingueren fonamentals i, com afirma el professor Enric Gallén, “revelen el coneixement sòlid, aprofundit i ampli que Espriu tenia de la tradició literària universal per interpretar-la amb tota llibertat i sense complexos ni manies”. Celebrem, doncs, que el centenari de Salvador Espriu hagi servit, entre d’altres coses, perquè poguem disposar de l’obra completa d’un dels nostres grans autors en una bona edició i a l’abast de tothom.
