Marta Rojals (Palma d’Ebre) és arquitecta per la Universitat Politècnica de Catalunya i va debutar al panorama literari amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011), que va captivar tant al públic com a la crítica. Ara, la mateixa editorial publica la seva esperada segona novel·la, L’altra, protagonitzada per l’Anna (també anomenada Annona o Nona) i en Manel (també anomenat Nel o Nelet), una parella jove que viu a una Barcelona que trontolla per culpa de la crisi i que els obliga a reinventar-se constantment. Mitjançant canvis de feina, d’estudis, de casa, d’amics, de parella, de valors i de principis, Rojals ens recorda de forma magistral que el jo públic i el jo privat no sempre coincideixen, que dins de cadascú de nosaltres hi conviuen molts altres.
Patricia Tena. Barcelona
Desprès de l’èxit aconseguit amb la primera novel·la, va ser difícil enfrontar-se a la pàgina en blanc?
L’única idea que tenia quan m’hi vaig posar era un article que vaig fer per Vilaweb sobre els efectes de la crisi en la meva generació, perquè després de lliurar-lo em continuava rondant pel cap i pensava que podia donar més de si. Però un cop hi vaig ser posada, la història dels personatges es va imposar i va tirar per on va voler.
Ara que sembla que estan de moda les novel·les amb subtrames i girs impossibles, quins són els ingredients per triomfar amb una novel·la que parla de la quotidianitat d’una dona, de la vida en si mateixa?
Pobra de mi! No en tinc ni idea, tampoc no sé què està de moda i què no. Ara, penso que amb una bona promoció pots fer triomfar el que vulguis.
El títol té diferents significats segons va avançant la trama i ens demostra que dins de cadascú de nosaltres hi conviuen més d’un “jo”. Ho reflexes perfectament amb les variants dels noms dels protagonistes: Anna/ Annona/Nonna i Manel/Nel/Nelet. Era aquesta la teva intenció?
Ara et podria dir que sí i quedaria molt interessant, però la veritat és que no hi havia pensat. Com que són noms que es repeteixen molt, els volia curts, comuns i mutables. Va ser una decisió pràctica per damunt de tot.
Tots tenim un jo públic i un jo privat que de vegades van de la mà i, d’altres, són incompatibles o contradictoris. És possible acabar unificant-los de o ja està bé separar l’esfera pública de la privada?
No ho sé, suposo que hi ha una resposta per a cada persona i per a cada situació, però encara embolicaré més la troca: no recordo qui va dir que tothom té una vida pública, una de privada… i una de secreta. La literatura, el cinema, la ficció en general s’hi sosté en el joc que dóna aquesta “triple” vessant de les persones, i els lectors i espectadors ho tenim molt interioritzat. Ves que no sigui perquè hi trobem veritats inconfessables sobre la nostra, de vida, o sobre els secrets que intuïm en les altres.
La crisi personal de la protagonista coincideix amb la crisi de valors, econòmica i laboral que patim. Com es supera una crisi a tots els nivells?
Acabes de fer la pregunta del milió. No ho saben ni els que s’hi dediquen…
I a nivell de parella, com ens afecta? Enfront una situació així, sembla que pràcticament només hi ha dues possibilitats: que s’acabin unint més o separant-se.
Crec que la dependència econòmica, emocional, o totes dues coses alhora fa que els membres de la parella —o d’una família en general— deixin de sentir-se lliures, i aquesta llibertat, en un context de crisi, té un preu que de vegades resulta inassumible. Un preu econòmic, però també emocional.
L’arribada del Teo a la vida de l’Anna accentua les seves indecisions. Per la Nonna, el fet de que ell sigui sord fa, paradoxalment, que sigui més fàcil la comunicació?
L’Anna en certa manera viu aïllada del món, i en el Teo hi troba la comoditat de no haver de sortir del seu aïllament.
Amb només dues novel·les publicades, ja es parla del “fenomen Marta Rojals”. Què caracteritza a aquesta generació de la que parles? L’escriptora Llucia Ramis, per exemple, destaca que per ells tot és provisional.
Això de fenomen ho matisaria, però me n’aniria massa lluny de la pregunta. La Llucia Ramis és molt més lúcida que jo, el concepte de provisionalitat el trobo exactíssim. Amb la crisi ens hem adonat de cop que mai més no podrem donar res per fet sobre el nostre futur, i això fa esborronar, perquè hem estat educats en la cultura del “estudia una carrera” com a sinònim de “garantia de futur”, ens ho havíem cregut, i la clatellada ha estat espectacular. Ara estem desconcertats, i haver de viure al dia és una filosofia que, imposada, no fa gaire gràcia.
La novel·la es publicarà en italià a l’editorial Rizzoli. Penso que no serà una traducció fàcil ja que el llenguatge i l’oralitat als teus llibres són una peça clau.
Crec que les traduccions són dels traductors, o sigui que no ho veig tant com que llegiran la meva novel·la a Itàlia, perquè no serà la mateixa que he escrit jo, com que en tindran una versió que serà la del traductor o traductora. I sobre el llenguatge que apuntes, justament serà allò que es perdrà més pel camí, perquè l’argument no és cap gran cosa. Sóc més de “com” que de “què”, o sigui que de la traducció en podria quedar perfectament la part més fluixa del llibre. Però això ja és cosa seva, deuen tenir algun pla ocult que se m’escapa, segur.
No sabem quin rostre té Marta Rojals ja que només respons entrevistes de forma virtual. És una manera de deixar tot el protagonisme a la novel·la i als personatges? No sents curiositat per fer presentacions, clubs de lectura, signar per Sant Jordi, per exemple?
T’ho responc tot a partir de la segona pregunta: no m’atrauen gens, gens ni mica, aquest tipus d’activitats literàries, fins al punt que la primera condició per publicar sempre ha estat que no les hagués de fer. T’explicaré una anècdota que ve al cas: quan va sortir Primavera estiu, etcètera jo rondinava per no sé quines interpretacions que sentia del llibre, i un editor i blocaire que admiro molt, el Miquel Adam, em va dir que el llibre ja era dels lectors, i més o menys que m’hi posés fulles. Va ser una revelació valuosíssima, perquè és ben bé així. El llibre és dels lectors i un cop ha sortit jo no hi pinto res. Ja ho intuïa abans, però sentir-t’ho dir de fora és molt gratificant i tranquil·litzador.
Però, creus que podria haver-hi literatura sense promoció o publicitat? Com seria si l’única manera de conèixer un llibre fos anant a la llibreria?
M’imagino que els llibreters estarien molt pressionats!
Tindrem una tercera novel·la?
L’únic projecte que tinc és continuar amb la meva feina, i per a mi ja és molt!
