Marta Planes. Lleida / @martaplanes
En l’any del centenari del naixement de Joan Vinyoli (1914-1984) labutxaca recupera la seva Poesia completa, amb el necessari i valuós pròleg d’Enric Casasses, guia indispensable per a qui s’atansi per primera vegada a Vinyoli, on el lector trobarà les claus per interpretar la seva obra. Poesia completa recull tots els poemaris de l’autor, des del seu debut, Primer desenllaç (1937), fins a Passeig d’aniversari, publicat poc abans de morir. També aplega les versions de Rilke i sis poemes de Nietzsche traduïts per l’autor. Aquesta edició de butxaca és una iniciativa fantàstica, ja que fa més accessible el llegat d’un poeta que no va poder veure publicada la seva obra completa.
Segurament Vinyoli és el més desconegut d’entre els seus contemporanis: J. V. Foix, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Brossa, Vincent Andrés Estellés, però un dels que millor connecta amb el lector, ja que li parla de temes universals com la vida, l’amor o la natura amb paraules senzilles que, no obstant, es claven com dards perquè donen veu a certeses que només un mestre de la paraula pot expressar: “Cercàvem or i vam baixar a la mina. / I la foscor s’il·luminà de sobte / perquè érem dos a contradir la nit”.
Poesia completa es pot llegir a pessics, buscant poemes solts, o es pot interpretar com la història d’un home que madura davant dels ulls del lector, ja que el primer llibre l’escriu als 23 anys i l’últim als 70: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant” (de Pel camí dels mesos de l’any, 1956). Hi ha temes, formes i fins i tot mots que Vinyoli no abandona mai: els vespres i les matinades, les escales, els graons i els replans, els beuratges, vins i herbes d’embogir, el caçador vist des del punt de vista de la bèstia, la interacció amb el mar. Però d’altres prenen cos amb l’arribada de la vellesa: el pas del temps, la pèrdua, la mort. També en el pla formal l’autor evoluciona d’un llenguatge més florit a poemes directes i descarnats, amb les paraules justes però precises.
