Ha arribat en castellà, a l’editorial Acantilado, la monografia de Pietro Citati sobre Leopardi. Pels coneixedors dels seus llibres, tot i que en castellà no hi són tots traduïts, no serà cap sorpresa el personal estil de l’autor. No és una biografia convencional sinó un estudi sobre l’obra leopardiana, amb aportacions absolutament personals de Citati, d’inspiració pròpia, com van remarcar alguns crítics, entre els quals Jordi Llovet.
Aquest aspecte, així com un cert desordre en el tema biogràfic, poden desconcertar qui s’acosti al llibre pensant que trobareu una cosa semblant al que feia el gran Zweig. A les seves biografies Zweig va aconseguir conciliar l’erudició amb una aparent senzillesa que les fa assequibles a tota mena de lector. En aquest cas, encara més si no és un coneixedor profund de la immensa obra de Leopardi, es fa difícil valorar l’excel·lència d’una publicació una mica farragosa, molt extensa i inclassificable. Tot i això, extensa i inclassificable és també la immensa producció del poeta i filòsof. La seva vida, breu, té, en canvi, un interès molt relatiu.
Leopardi va créixer en una família una mica especial, aristocràtica, amb un pare intel·lectual i excèntric, i amb la mà foradada, i una mare freda, religiosament rància, gens afectuosa i força avara, encara que amb els seus germans, els que van sobreviure als nombrosos parts de l’època, va tenir, en general, una bona relació. Malaltís i geperut, va trobar consol en l’activitat intel·lectual, gràcies a la immensa biblioteca del seu pare on es podien trobar autors clàssics, grecs i llatins, però també escriptors de la seva època, la del Romanticisme. Al seu palau de Recanati va viure gairebé sempre el poeta, entre llibres, afició a la qual atribuïa la seva malformació física, encara que és possible que diverses malalties coincidissin en la seva constitució.
Pietro Citati.
Va fer algunes sortides, poques, i es va dedicar a la lectura i a l’escriptura de manera devota. Va morir a Nàpols. Va mantenir relacions epistolars importants i amors idealitzats, se suposa que a causa de les seves limitacions físiques, encara que també el seu caràcter havia de contribuir a allunyar-lo de les dificultats pràctiques que presenta la realitat quotidiana. S’ha incidit en la possible bisexualitat, a causa de l’amistat amb Pietro Giordani o Antonio Ranieri. Tot això és especulació, les relacions personals i intel·lectuals eren molt diferents a la seva època i fins i tot el paper de la dona força limitat, malgrat la freqüent idealització amb què se la descrivia.
El llibre és més aviat un assaig literari sobre l’obra de Leopardi que no pas una biografia, una visió molt personal del seu autor, que acaba fent moltes vegades literatura sobre la literatura i que ha llegit a fons la impressionant producció leopardiana. Tot i això, segons la meva opinió, tota aquesta erudició indiscutible no sempre aconsegueix conquistar-nos per arribar de manera més apassionada a l’autor referenciat. S’obvien anteriors llibres importants sobre l’obra i el poeta, ja que personalment crec que Leopardi va ser poeta abans de res, encara que també se’l pugui considerar filòsof, filòleg, assagista.
Recordo que em vaig acostar fa anys als seus poemes per un fet circumstancial, relacionat amb la meva afició al cinema, a través d’aquella estranya i una mica oblidada pel·lícula de Visconti, Vaghe stelle dell’Orsa, paraules inicials d’un dels Cants de Leopardi i que aquí, com sol passar gairebé sempre de forma inexplicable, es títola Sandra, el nom del personatge que interpretava Claudia Cardinale.
No sé si Citati aconseguirà que ens acostem directament i entusiastament a l’obra ia l’existència d’aquest home estrany, intel·ligent, de vida breu i aparentment avorrida. Afortunadament podem llegir la seva obra completa en italià, idioma que no ens resulta tan llunyà per no fer un esforç de comprensió i poder gaudir de la versió original dels seus escrits. Hi ha excel·lents traduccions en català i en castellà, sobretot dels Cants. Encara que el món de Leopardi ens pugui semblar força llunyà hi ha moltes coses que ens l’acosten al present. Al capdavall, els grans interrogants vitals continuen sent gairebé els mateixos.
