Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Finalment ha arribat a Espanya la pel·lícula que suposadament Sony Pictures no havia pogut estrenar per culpa d’un ciberatac de Corea del Nord. Es tracta de The interview, el film dirigit per Evan Goldberg i Seth Rogen que fantasieja amb l’assassinat de Kim Jong-un, el totpoderós cap de l’estat nord-coreà. Ens havien fet creure que la pel·lícula era tan atrevida, d’un humor tan corrosiu, que la gran indústria cinematogràfica americana havia hagut de acovardir-se davant els atacs dels hackers de Corea del Nord. Fins i tot Obama havia sortit a la palestra per lamentar els fets.
Realment la societat és tan fàcil de convèncer? De debò una pel·lícula que ha costat 44 milions de dòlars pot no estrenar-se per uns hackers? Per uns hackers?! ¿Quin sentit té no estrenar-la en sales de cinema però sí en portals d’Internet, per passar-la més tard a la gran pantalla a tot el món? L’explicació que ens van donar era que cap distribuïdora volia treballar amb aquesta pel·lícula, que les sales que la projectessin podrien estar amenaçades, un fet davant del qual Sony hauria preferit no posar ningú en risc. Alguns mitjans van arribar a assegurar que la pel·lícula era ja un dels grans fiascos econòmics de la història de Hollywood. El cas és que només a Internet Sony ha recaptat més de 30 milions de dòlars, a falta de la facturació a sales de cinema.
Quan un es troba davant d’un muntatge de màrqueting d’aquesta envergadura o bé davant un atemptat contra la llibertat d’expressió tan flagrant (si volem creure que l’amenaça era real), sempre tendeix a voler comprovar per si mateix si no hi ha hagut una mica d’exageració en tot això. El millor és visionar la pel·lícula i intentant no tenir en compte aquestes qüestions externes, cosa difícil perquè segurament molts no veuríem The interview si no fos pel soroll mediàtic que s’ha generat prèviament.
El cas és que la pel·lícula és una comèdia d’acció que tenia tots els números per passar sense pena ni glòria per la cartellera. L’argument: un programa de la televisió nord-americana decideix demanar una entrevista amb el líder de Corea del Nord, pensant que segurament no els hi concediran, però aquest programa resulta ser el favorit del dictador asiàtic i l’entrevista és concedida. És clar que les preguntes seran enviades i decidides prèviament pel govern nord-coreà. Per dur a terme aquest simulacre d’entrevista, hauran de traslladar-se a Pyongyang, fet que la CIA vol aprofitar per demanar al presentador i productor del programa que matin a Kim Jong-un.
Suposo que pel fet de ser una comèdia una mica esbojarrada, no hem de tenir molt en compte la versemblança de la història, però sí la seva consistència. En general, The interview m’ha semblat un d’aquests disbarats de Hollywood venuts com una ocurrència divertida però que, en realitat, no passa de ser un catàleg de bromes passades de moda. El presentador podria ser un personatge més de Dos tontos muy tontos, un tipus sense massa talent que no és capaç de prendre res seriosament i el caràcter gracioset va minant la pel·lícula i la paciència de l’espectador. Almenys, la meva. No em sedueixen res aquests guions basats en un humor excessiu, bast, res enginyós, de farem que es fiqui això pel cul i ja veuràs quina gràcia. Però, en fi, hi ha públic per a tot i ningú ens obliga a veure res, per sort. Si volem creure que això de The interview ha estat realment una amenaça i Sony va haver d’anul·lar l’estrena per força major, no podem fer res més que condemnar l’atac independentment de la qualitat de la pel·lícula. Però si tot això respon a una campanya de màrqueting, on es juga amb un atac a la llibertat d’expressió, quan al món hi ha persones que són assassinades per defensar aquest dret (el cas més proper és el de Charlie Hebdo), llavors s’han de valorar altres coses. Però avui prefereixo ser ingenu. A vegades es viu millor amb la ingenuïtat.
