Asseure’s a xerrar amb José Sanclemente és, en essència, parlar de periodisme i de mitjans de comunicació. La seva professió (president d’eldiario.es, exconseller delegat de Grupo Zeta i d’Antena 3) li ve com l’anell al dit a la seva altra passió, el thriller. Ho demostra bé convertint Leire Castelló en una periodista de raça que, al costat del detectiu Julián Ortega, s’entesta a fer el que es presumeix a tot bon periodista: buscar la veritat costi el que costi, defensar caigui qui caigui i, en definitiva, creure en el que fa. Castelló (a mig camí entre la gosadia i la ingenuïtat) ha fet ostentació d’aquesta tenacitat des de les pàgines d’un diari (Tienes que contarlo) i des de les ones de la ràdio (No es lo que parece). Ara li toca el torn a la televisió. Esta es tu vida (Roca Editorial) s’endinsa en el món dels reality shows. Una de les seves concursants, Lucía, és brutalment assassinada i penjada del campanar d’Alella. Les empreses que comercialitzen amb transgènics i l’Església jugaran un paper destacat en aquest cas.
Laura De Andrés. Barcelona
La periodista Leire Castelló treballa en els serveis informatius de la cadena de televisió que emet el reality Esta es tu vida. Són cada vegada més difusos els límits entre la informació estricta i l’entreteniment?
Sembla ser que el component dels realities funciona bé, perquè dóna molta audiència; i no només a Espanya. Volia plasmar què passaria si aquest component es traslladés a un programa informatiu i es barregessin informació i telerealitat. En certa manera ho veiem cada dia: tertúlies polítiques que són autèntics infoshows, telenotícies que no funcionen si no inclouen aquest component de morbo i voyeurisme…
En aquest cas el transvasament és obvi: els directius de la cadena consideren que la mort d’una de les concursants del reality no pot ser desaprofitat pels serveis informatius.
Aquí es barregen de manera òbvia. No poden permetre perdre l’exclusiva d’aquesta mort. És el tot s’hi val per l’audiència, una realitat subjacent al llarg de tota la novel·la. La meva intenció era que el lector entengués què està passant amb la informació que rebem a través de les nostres pantalles.
Amb una llarga trajectòria en mitjans de comunicació, suposo que has estat un espectador de luxe davant d’aquesta transformació.
Ho veig més últimament. No és una crítica. De fet, ni tan sols comparteixo la denominació de ‘telebrossa’. Són programes molt ben fets, molt estudiats, amb mitjans tècnics bestials i bons guionistes al darrere. Programes molt pensats en què res està deixat a l’atzar.
Les bones audiències atorguen un major pressupost i això genera encara més audiència. És el peix que es mossega la cua!
És un negoci; es finança allò que té audiència. I no hi ha una discriminació en aquest sentit. Pot haver-la, i hauria d’haver-la, en el cas de la televisió pública, que té l’objectiu de formar i informar. Però en la privada aquest objectiu queda en un segon pla, perquè el que es busca és la rendibilitat. Els diners són fonamental: sense diners no es creen productes que generin més audiència, i sense audiència no s’obtenen més diners. A vegades, per mantenir l’audiència de la cadena, la resta de la programació ha de contagiar-se d’aquests ingredients que fan del reality un èxit.
Només la televisió ha sucumbit a aquesta mena de morbo?
És més constatable a la televisió perquè la imatge juga un paper fonamental. En premsa i en ràdio sempre hi ha hagut titulars sensacionalistes o tendenciosos, però la televisió té el poder de posar-te una imatge que t’emocioni o que repudiïs.
Les xarxes socials també tenen un paper fonamental. En la teva novel·la, la víctima ha venut tota la seva privacitat a una productora.
Exposem diàriament la nostra privacitat a través de les xarxes socials, però volia elevar-ho, saber què passaria si ho portessis a un programa de televisió on els concursants busquen saber si la vida que creuen portar és autèntica o no ho és. A canvi de conèixer aquesta veritat, els concursants venen tota la seva intimitat. Em va semblar un tipus de reality molt factible. En els realities els personatges es despullen, de manera impostada, però manifesten emocions i sentiments. El límit se situa en el que jo anomeno cruelities, on els concursants són sotmesos a tortures psicològiques i emocionals.
No n’hi ha límits…
En televisió tot s’hi val per l’audiència. Val, per exemple, fer creïbles els enfrontaments en les tertúlies per generar audiència.
Pan et circense…
A vegades penses si era necessari el quàdruple salt mortal quan amb el triple salt mortal ja estava bé. Han arriscat massa els malabaristes? Sempre cal donar una mica més. El triple mortal ho fa ja tot el món. No obstant això, tampoc cal esquinçar-se les vestidures, això passa en molts llocs, però els televidents han de tenir el criteri suficient per discernir entre espectacle i informació.
La necessitat de publicitat fa viable la independència dels mitjans?
No es pot ser independent de qui t’acaba finançant, és impossible. Cap cadena de televisió emetria un reportatge negatiu sobre una anunciant, com succeeix en el llibre. La independència és un tema molt complex per als mitjans, i cada vegada va a pitjor, sobretot al nostre país. Només alguns mitjans que som incipients publicaríem qualsevol cosa que creiem rellevant per al lector, perquè creiem que l’important és generar audiència.
A Esta es tu vida també trenques una llança pel periodisme de dades. Això pot portar-nos a un periodisme més rigorós i objectiu?
Hi ha excel·lents periodistes de dades i d’investigació, el problema és si els mitjans estan preparats per a publicar la informació que ells puguin elaborar. Malgrat això, crec que el pitjor que es dóna ara és l’autocensura, quan el periodista decideix no tractar un tema per anticipat. El periodisme de dades pot ser molt rellevant si hi ha transparència. Però aquí l’accés a la informació és molt limitat. La Ley de Transparencia espanyola és molt pobra, té moltíssimes limitacions.
En la teva novel·la, tota investigació queda compromesa quan es topa amb l’Església i els casos de pederàstia.
Els abusos sexuals a menors em semblen el delicte més horrible que es pot cometre. I l’Església sempre els ha amagat. Són molt pocs, comptats, els que arriben a judici. Just quan es començava a parlar d’Esta es tu vida va sorgir el cas de Granada, on el Papa Francisco es va involucrar després de rebre la carta d’una víctima.
En aquest cas, el Papa va actuar d’ofici.
Algú escriu al Papa i el Papa decideix que s’obri una investigació. Seria més normal que aquesta carta hagués anat a la paperera. Ho expliques en una novel·la i ningú et creu!
Perceps en el canvi de Papa un canvi d’actitud de l’Església davant els casos de pederàstia?
Sí, però no sé si serà suficient, perquè aquests dos nivells de justícia divina i justícia humana segueixen existint. Als religiosos involucrats en casos de pederàstia els han apartat, però què passa amb la justícia humana on hi ha prescripcions i terminis? La divina, en canvi, no els té. Una part de l’Església no ha sabut reaccionar, no ha estat capaç de tallar aquesta xacra d’arrel. L’Església té molta culpa com a institució, des del moment en què té coneixement d’aquests casos. A vegades he arribat a pensar que la pressió, fins i tot el factor humà, de conèixer tot això, és una de les causes que va portar Benet XVI a dimitir.
A Espanya, l’Església segueix sent un poder fàctic més.
Som un país aconfessional però tots els lligams que tenim amb l’Església són enormes. Sempre ha participat en les decisions polítiques i s’ha pronunciat a favor o en contra de determinades lleis. El seu finançament està molt vinculada al govern. I també tenen els seus mitjans de comunicació. Som un estat aconfessional de façana, no de realitat.
I ens trobem amb l’Església en tots els estaments.
L’Església no és aliena a la societat civil i als polítics. Les relacions que manté, a part dels seus fidels a les esglésies, va per altres nivells. Són relacions econòmiques i polítiques i socials amb el conjunt de les institucions. Això funciona de manera col·laborativa.
Trobarem Leire i Julián en una nova entrega?
He començat a escriure amb pausa, però en principi en la propera novel·la no seguiré amb Leire i Julián. Em ve de gust buscar una altra línia, una altra història. Sempre acabo parlant de periodisme i del futur dels mitjans. No descarto una futura novel·la amb ells, però de moment prefereixo explicar altres històries amb altres protagonistes.
