Antònia Vicens. Santanyí
Als qui sou l’ànima de Llegir en cas d’incendi us vull agrair de tot cor la vostra tasca a favor de la literatura, especialment, us ho dic emocionada, el suport que aneu donant a la meva obra. També vull fer arribar la meva gratitud als lectors. A tots els que heu participat en la votació del Premi Vida i Lletres. En un vot sempre hi sol haver una estella d’afecte, però per damunt de tot cal ser molt generosos.
Des de casa meva, en un barri perifèric de Palma, entre el piular dels ocells que m’arriba del bosc de Bellver i l’alè de la mar del port, sento el suport de tots vosaltres. I penso que en tinc prou per seguir escrivint. Aquest tempteig amb les paraules que no té aturall des que, quan era nina, sobretot escoltant la gent del meu carrer, vaig poder comprovar la força immensa que tenien: feien més mal que les pedres, més sang que els ganivets i al mateix temps podien ser creadores de cels i mons paral·lels, segons la pròpia capacitat del desig.
Vaig voler col·leccionar-ne. Aquesta meravella: el nom de totes les coses. És clar, era la dècada del 1940. Aquells anys de la meva infantesa a Santanyí només teníem llum elèctrica dies alterns i la fosca -les nits d’hivern es tornaven llarguíssimes només amb la claror titil·lant del quinqué- m’atiava la fantasia. Quasi sempre fomentada per les històries miraculoses de sants que em feien llegir a costura i per les rondalles que ma mare em contava, a vegades, vora el foc.
Més endavant, en adonar-me que senzillament jo anava camí de ser una de tantes dones encallades dins la tradició més rància, vaig posar mà a les paraules que amb tanta cura guardava. I anava escrivint, a tothora, en l’intent d’esbrinar quin paper hi feia en un món governat per homes, sense cap possibilitat d’albirar horitzons en els quals la realització personal fos plaent, alliberadora. Llavors em vaig atrevir a fer la ronsa per indrets més col·lectius de la memòria femenina. I trescar pel món del subconscient. Encalçar l’inefable.
