Albert Mena. Barcelona
PJ Harvey va presentar el 2011 Let England Shake, àlbum en què contemplava la història militar del seu país natal, Anglaterra. Allà, la calma i la bellesa pluriestilística de la música contrastava amb l’horror de les escenes de guerra que presentava, fossin aquestes més o menys explícites. Quatre anys després, dóna continuïtat a la reflexió sobre la història i la guerra mitjançant El hueco de la mano, un recull de poemes i fotografies (aquestes últimes a càrrec de Seamus Murphy) que mostren escenes de la vida a Kosovo, Afghanistan i Washington DC. La guerra i el conflicte no hi són presents explícitament, però les seves seqüeles sí: murs perforats per metralla, un parell de cossos, actituds cautes i hostils amb els estrangers, tradició i molts espais buits. Però si a Let England Shake la dualitat entre música i imatgeria lírica oferia contrast i profunditat, integrant en una sola unitat irònica però assenyada les perspectives d’un mateix fenomen, en aquest volum hi trobem molta plàstica però poca substància, narració unidimensional embolcallada en paper pulcre i professional, però sense interès genuí.
Així, les fotografies de Murphy, tot i la seva innegable presència, presenten un formalisme impactant però sense consistència, imatges pintoresques en el pitjor sentit de la paraula. Això es deu, crec, a la voluntat d’abastar la multitud d’aspectes que constitueixen el dia a dia de les víctimes de la guerra, però sense poder, per una banda, aprofundir gaire en els circumstàncies i el context de cada element, i per altra, seleccionar els elements que permetrien construir un discurs coherent. La bellesa d’algunes imatges és, com ja hem dit, i malgrat tot, sorprenent.
Els poemes de Harvey presenten un problema de contingut semblant: malgrat els diferents punts de vista que la cantant ofereix de cada escena de violència, proposant mirades als sentiments, al residu de la guerra, a la naturalesa del conflicte o al pas del temps, no hi trobem gairebé exemples on la imatge presentada mostri cap comprensió d’allò explicat. La construcció dramàtica dels textos, que Harvey ha consolidat en més de 20 anys de carrera, i que treballen tant protagonistes de carn i óssos com abstraccions, poc sovint culminen en reflexions. Hi trobem, doncs, el mateix pintoresquisme, i no personatges que ens expliquin les dificultats i complexitats del seu dia a dia. Ambdós artistes treballen, però, més còmodes a Washington DC., on la naturalesa de les imatges no els resulta tan llunyana, i on és possible fer un salt de la mera postal a un retrat ambigu i amb matisos.
L’edició de Sexto Piso és deliciosa, amb un disseny fosc, adequat a la complexitat temàtica del volum i presenta els poemes amb sobrietat i elegància. Les fotografies, tant en blanc i negre com les de color, també estan representades en bona qualitat i afavoreixen el gaudi de les composicions de Murphy. Se’m fa difícil d’entendre, però, a dia d’avui, la presència de fotografies a doble pàgina que queden trencades pel centre en enfonsar-se la pàgina al llom. És el cas, per exemple, de la imatge de les pàgines 142-143, on un home desapareix al final d’un corredor de presó, fotografia que només es pot gaudir obrint el llibre de tal manera que es corre el risc de trencar-lo. Aquest problema és present també a l’edició anglesa del llibre (nombroses crítiques al respecte es poden veure a pàgines de venta online), així que entenc que aquesta qüestió no està relacionada a l’editorial.
Trobem en aquest volum, doncs, la voluntat per part d’una artista consagrada de transcendir els límits de la seva praxis habitual, amb alguns èxits, però també amb nombrosos aspectes a treballar. Els seus fans i seguidors habituals podran, això sí, descobrir aquestes facetes que, tot i no ser autosuficients com els seus àlbums d’estudi, els permetran aprofundir en l’estudi de les seves inquietuds i personalitat.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
