Com un Munch dalt de l’escenari

El TNC estrena ‘El coratge de matar’ de Lars Norén, dirigida per Magda Puyo, una obra sobre les relacions entre pare i fill

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal


El suec Lars Norén, considerat hereu de Strindberg i d’Ibsen, és una de les veus més destacades del teatre europeu, i ha estat el successor d’Ingmar Bergman en la direcció del Teatre Nacional suec. A casa nostra, és un autor poc conegut encara que el 2006 vam tenir l’oportunitat d’aproximar-nos al seu teatre amb Dimonis, dirigida per Lurdes Barba al Temporada Alta de Girona i a la Sala Beckett de Barcelona.

Amb una forta empremta autobiogràfica, els seus textos s’endinsen pels terrenys més recòndits de les relacions humanes en la nostra societat. Si en Dimonis se submergia en les relació d’una parella que no se suporta però amb una mútua dependència, en el cas d’El coratge de matar s’enfronta a les relacions familiars entre pare i fill. Fa fred, ens diuen, «però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.»

En efecte,  El coratge de matar ens presenta unes relacions conflictives i destructives marcades per la fredor, on tot hi és tancat i resclosit, ple de rancor i d’emocions reprimides enmig de les quals esclata com a detonant el tema del sexe -com a obsessió, com a desig, com a afany de possessió però sense amor o amb una incapacitat manifesta per expressar qualsevol emoció- i tot es precipita vers el desenllaç.

En un apunt del seu diari íntim, Norén parla de la gran ombra del pare de Kafka: «És la gran ombra del pare. És la potència de la cambra a porta tancada. Són els solitaris d’aquesta cambra a porta tancada on algú truca i els condueix a un extermini visible o invisible. És l’ordre. És evitar la comunicació, el despullament i la feblesa. Tots dos han creat un nou llenguatge, compost totalment pel llenguatge que els envoltava, però deformat, desarranjat fins a l’al·lucinació.»

En el muntatge del TNC dirigit per Magda Puyo cal destacar-ne la ruptura amb el naturalisme de la representació externa objectiva, tota l’obra es decanta vers la subjectivitat i la psicologia dels personatges. En una barreja entre realitat interior i exterior, text, personatges i escenografia comuniquen una temàtica existencial on l’angoixa, la mort, l’amor, el sexe, la gelosia, la incomunicació, la desolació i una violència sempre latent hi són fonamentals.

Una sensació de fredor i desassossec, molt semblant a la que produeixen les obres d’Edvard Munch, s’instal·la en l’espectador des del primer diàleg sobre el fred i el corrent d’aire en un escenari que gràcies a l’escenografia de Pep Duran ens transmet una impressió d’estranyesa. Però sobretot el que cal remarcar són les actuacions de Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez que fan possible una tensió escènica sostinguda al llarg de l’obra.

Qui són aquest personatges? Com han arribat a aquesta situació? L’espectador té la sensació de no tenir prou dades del passat dels personatges per entendre perquè han arribat a aquest punt de degradació en les relacions, però aquesta és la voluntat del propi autor: «Vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l’anonimat. No vull que sàpiguen qui són.» L’escena de les cadenes simbòliques en què Èric va agafat al pare dret que l’arrossega de punta a punta de l’escenari és fonamental i, per a mi, marca la clau que resumeix tota la relació entre pare i fill, i l’estil formal del muntatge. La resta és assistir a un procés autodestructiu portat al límit i que culmina inevitablement com ha de culminar. La duresa de la proposta teatral és d’aquelles que no et permeten estar còmode a la cadira d’espectador i que, com el fred, et penetren.

________

El coratge de matar / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text de Lars Norén / Direcció de Magda Puyo / Traducció de Joan Casas i Carolina Moreno / 100 minuts / D’11.50 a 23 euros

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES