Faré aquest comentari com a valencià, deixant de banda la rivalitat i essent conscient del fet que, qui avui en dia encara es planteja qui és el millor jugador del món —sigui de l’equip que sigui— entén tan poc de futbol com jo de química. Reconec, doncs, que Messi és qui marca la diferència i que, com em va dir fa poc un bon amic, en un futur podrem dir «jo vaig poder veure jugar Messi». No sóc un supporter de cap equip, vaig al Mestalla com puc anar al Ciutat de València amb l’esperança de veure-hi com guanyen els equips valencians. Hi vaig per gaudir del futbol i, sense necessitat d’anar-hi, he pogut gaudir d’ell mentre llegia Jordi Puntí. També sóc, tal com l’autor, d’aquells que creuen que les xifres són curioses però que no determinen el total de les coses, dels qui ens quedem amb les sensacions i dels qui sabem valorar aquelles coses amb les quals després somniem, com el joc de Lionel Messi: «Una tarda al Camp Nou vaig veure com Messi i Alves es dedicaven a passar-se la pilota a uns trenta metres de distància intentant que no toqués terra […]. L’intercanvi va durar una bona estona, deu o dotze passades, i de mica en mica els aficionats que ja eren al camp se n’adonaven i els seguien hipnotitzats. El meu veí de seient em devia veure cara de novell i, amb aquella serenitat proverbial que donen els anys de soci que n’ha vist de tots colors, em va dir: “¿Això? Ho fan cada setmana”».
Així doncs, penso que qualsevol aficionat —tot i tenir l’escut de l’Espanyol de Cornellà o Real Madrid tatuat al pit— ha de parlar de Messi amb l’amor que desprèn l’escriptor argentí Hernán Casciari a l’article «Messi es un perro» quan comenta el vídeo Messi never dives a la revista Orsai. També hauria de narrar els seus gols com ho fa Ray Hudson, del qui recordava una narració contra l’Athletic de Bilbao però que, al Tot Messi, el Puntí ens recorda una encara millor quan l’apassionat narrador diu «El que acabem de veure aquí és totalment shakesperià! Però Shakespeare es va equivocar: no era El rei Lear, era El rei Leo!». Tot plegat, qualsevol hauria de parlar de Messi amb l’amor i la subtilesa amb què Jordi Puntí ho fa. Però no tots tenim la seva capacitat. Ell, a la seva manera, és un dels actuals Messis de les paraules, i amb el mateix estil que l’astre argentí condueix al Barça cap a les finals, Jordi Puntí ens condueix cap al final del llibre. A més a més, cal destacar el toc tan ideològic (en termes futbolístics) que té el llibre. Els parèntesi que hi trobem són una delícia dels pensaments de l’autor que et fan riure dintre d’un text que suscita certa melancolia: «A l’hora de driblar, per exemple, si en té prou amb una bicicleta no en farà pas dues (picada d’ullet crítica amb els atacs de barroquisme de Cristiano Ronaldo).»
Si amb tot això no era prou per lloar aquesta delícia de llibre, Jordi Puntí ens regala una comparativa (chapeau, senyor Puntí) entre els cinc conceptes d’Italo Calvino que defineixen l’art i la literatura del segle XXI (lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat) i el joc de l’argentí. Una perspicaç relació que engrandeix el valor de la literatura. Fins ara, aquesta s’havia comparat amb cinema, art, dansa, música i moltes altres, però Jordi Puntí engrandeix aquest reguitzell d’arts i hi afegeix el futbol, concretament, el futbol de Messi. L’escriptor manlleuenc trenca d’una pilotada aquella mentalitat de «Només és futbol».
Amb subtilesa, m’ha fet recordar els nombrosos instants on la figura de Lionel Messi ha capgirat el meu estat d’ànim per complet. De tant en tant ho oblido, però gràcies a aquest llibre he pogut reviure aquells moments. La importància del futbolista argentí és tan gran que, llegint les mil i una anècdotes que Jordi Puntí hi narra, pots visualitzar de memòria cada gol, cada gest o cada entrevista: el gol maradonià al Getafe, la celebració en Roma besant la seva bota blava o el gol amb el pit del 2009. Tot un seguit de gestes que mereixen que Lionel Messi tingui un llibre tan íntim com aquest.
