L’any 2018 s’han complert cinquanta anys del mitificat Maig del 68 francès. Tot i que aquest llibre es va publicar el 2012 pot ser un bon moment per llegir-lo o rellegir-lo. França és un país hàbil en mitificacions diverses però els fets de França havien estat precedits per moviments cívics i estudiantils als Estats Units i coincidents amb reclamacions per als drets civils per part de la població negra i de protestes a l’entorn de la guerra del Vietnam. Els països de l’est també experimentaven canvis i revoltes demanant llibertat. El nostre món és producte, en gran part, dels canvis en els costums i en la moral que van generar aquells moviments. Al nostre país van coincidir amb el post-franquisme i la Transició i, en general, a tot el món occidental es van donar situacions semblants de protesta. Van ensopegar amb una generació majoritàriament jove, avui jubilada, però que s’ha beneficiat dels canvis diversos aconseguits, mentre que avui les coses han canviat força i sabem que no serà possible una millora progressiva en tots els camps.
El capitalisme resistent i camaleònic va abduir els canvis i els va reconvertir, de forma evident o no tant. La incoherència, la paradoxa i la contradicció se’ns mostren a fons en aquest llibre imprescindible, amb un títol que pot semblar frívol però que no ho és gens. Aquelles revoltes no pretenien canviar el món, ni tan sols l’ordre establert, malgrat que en alguns països provoquessin espurnes de terrorisme i violència puntual. Als Estats Units, un cas una mica diferent, els afroamericans van aconseguir millores evidents tot i que poc consolidades en alguns aspectes. En aquelles revoltes hi predominava una èpica i una estètica determinades, afavorides pel fet de l’augment de la presència dels mitjans, amb tendència a transformar en espectacle tot el que toqui. De fet, passada l’efervescència, es va votar De Gaulle i a Espanya va tornar a guanyar el Partit Popular després d’un dels darrers brots de revolta fills d’aquells dels seixanta i setanta, els del 15-M. L’autor del llibre incideix en el fet de què coses com ara els drets de la dona, de les minories, l’alliberament sexual, l’ecologia o el pacifisme, van arrelar d’alguna manera a gairebé tot el món occidental, encara que d’una forma més fràgil del que pot semblar.
Els antics revolucionaris, en general, es van integrar al sistema, fins i tot, en ocasions van formar o formen part, amb èxit, del món empresarial i capitalista que condemnaven. La majoria de gent coneix casos d’aquest estil, a tots nivells: antics militants comunistes arrauxats, anarquistes de durada breu, lluitadors polítics instal·lats de forma còmoda en el sistema tot i que hagin mantingut un cert discurs suposadament d’esquerres. L’autor recorda que és habitual que als militants d’esquerra se’ls demani explicacions sobre com conjuminen el confort personal amb les seves idees. El cas recent del xalet de Pablo Iglesias i Inés Montero és paradigmàtic. Una invenció barcelonina, allò de la gauche divine mostrava com ser d’esquerres quedava bé, i tenia més glamour que no pas amollar discursos conservadors i rancis.
El llibre analitza el fracàs dels moviments actuals, mancats d’ideologia política seriosa i d’un projecte polític organitzat i profund, més enllà del bonisme a la recerca de llibertat i d’un món millor. Una llibertat indefinida o mal definida. Moltes consignes suposadament revolucionàries s’acaben incorporant, fins i tot, a la publicitat televisiva. El llibre és força lúcid i crític amb el rerefons i els resultats reals de les revoltes properes. Desmitifica i posa les coses a lloc, aspecte que pot incomodar i generar un saludable debat. Caldria trobar camins menys utòpics, més efectius i més fonamentats, capaços de fer forat en un capitalisme camaleònic i oportunista que sembla capacitat per a convertir-tot tot en consum immediat. Tot requereix temps, paciència i constància, les rauxes poden generar molt d’espectacle però acaben per decebre, un cop passada la fogarada inicial.
El llibre, si fos actual, podria incloure referències al moviment independentista català i segurament que la valoració dels fets i les protestes no s’allunyaria gaire dels exemples que es mencionen al llibre. Es genera un excés de cofoisme després de les grans manifestacions, un exemple va ser la de protesta per la guerra a l’Iraq, però després de les concentracions multitudinàries no s’ha bastit un teixit polític que incideixi en la demanda de forma efectiva. Hi ha una tendència social a la mitificació d’aquests tipus de moviments i per això resulta interessant que una persona relativament jove parli clar i sense embuts sobre la necessitat generacional de rebel·lió, sobre el poder d’abducció de la cultura consumista i sobre les grans dosis de romanticisme eteri les quals, de forma reiterativa, acompanyen protestes i revoltes més aviat divertides.
