Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La tuberculosi, avui, en general, una malaltia curable i controlada, es va emportar molts infants i persones joves, fins ben entrat el segle XX. Les guerres constants a Europa van contribuir a atiar encara més la seva virulència. La literatura i la poesia són plenes de referències a la situació dels malalts del pit. Hi havia tractaments poc eficaços i, sovint, dolorosos. I aquests, un dels quals era l’internament en un sanatori en condicions, no estaven a l’abast de tothom. Màrius Torres, de família benestant castigada per la guerra, i Mercè Figueras, una noia del seu temps, van coincidir al mític Puig d’Olena, entre Centelles i Castellterçol, a la muntanya. Eren confinaments en els quals es restringien contactes i visites, el contagi era molt temut, i calia respirar aire pur, controlar la temperatura i recórrer a la relativa novetat de les pantalles de raigs X. Eren una mena de presó còmoda, higiènica, aïllada i imprescindible.
Aquells sanatoris, com els balnearis, esdevenien microcosmos apartats del món, de forma relativa, encara més a partir de la derrota republicana. El paradigma dels sanatoris literaris és el de La muntanya màgica en el qual la percepció del conflicte bèl·lic canviarà les relacions i les percepcions. Torres i Figueras van desenvolupar en aquell sanatori català una amistat profunda, amb un gran component epistolar, a través de cartes que s’intercanviaven per mitjà d’una infermera. Aquest volum en recull una selecció, datades entre 1936 i 1942, seleccionades per Meritxell Guimet i Margarida Prats, que va arribar a conèixer Mercè Figueras. El llibre compta amb un pròleg de la mateixa Margarida Prats i amb un epíleg de Montserrat Casals.
En algunes ressenyes s’ha considerat el volum com si fos un recull de cartes de dos enamorats, fins i tot de dos amants, i això és molt relatiu i inexacte. Les cartes mostren una gran amistat, amb poques referències a res que vagi molt més enllà. L’època pesa, la situació personal i social, també. Hi retrobem amics comuns com Joan Sales, amb qui, de forma encara poc explicada, Figueras va renyir en llegir alguns passatges d’Incerta glòria. Els tísics eren compadits i temuts, hi havia una gran por al contagi i fins i tot els familiars prenien moltes precaucions. Aquelles pors eren semblants, guardant les distàncies, a les dels primers anys de la SIDA.
Com que el recull no deixa de ser una selecció i sembla que algunes cartes s’han perdut, el mateix que les que es relacionen amb Joan Sales, no podem entrar del tot a fons en aquelles relacions personals, tan interessants i representatives d’uns anys d’entusiasme que van acabar malament. Relativament juvenils, és clar, en aquella època vint-i-tants anys era ja una edat adulta en la qual molta gent era casada i amb fills, com ara el mateix Sales, que va ser pare molt jove. Per motius comprensibles trobem poques referències a la guerra, a la situació dels familiars, a la política. Però avui sobten tants silencis i que ens calgui llegir entre línies si volem accedir al pensament dels dos corresponsals sobre un tema tan dolorós. Hi ha moltes al·lusions a anècdotes personals, a coneguts comuns, a picabaralles sense importància.
I, és clar, tractant-se de Màrius Torres, hi ha molta poesia, fins i tot en la prosa. També hi ha un gran component espiritual, la religió esdevé un refugi interior, en temps difícils i damunt de la societat catalana el pes religiós va ser profund fins fa, com qui diu, quatre dies. Si la parella estava, com en diem de forma casolana, enamorada, crec que és un tema valorable i interpretable. No hi ha manifestacions abrandades de desig, en aquestes cartes, ni declaracions franques d’amor, fins i tot considerant la situació de malaltia que tant els limitava. En la història de la literatura trobem malalts terminals molt apassionats, precisament pel fet de què copsen la brevetat de la vida que els resta.
Per motius culturals, d’educació, de moral vigent i de situació, la literatura catalana i la vida dels nostres intel·lectuals ha restat, fins fa quatre dies, en una mena d’emboirament eteri que fa que semblessin asexuats. Fins que n’hem començat a saber més intimitats ocultes. És clar que trobem l’atracció evident entre dues persones joves, que necessiten suport, amistat i comunicació. És clar que avui ens ho mirem tot amb els ulls del present i els amors platònics semblen d’un altre temps, gairebé. Trobem així mateix en el recull un humor intel·ligent, subtil, una mena de resignació positiva que sempre deixa entreveure l’esperança feble en un futur més amable. La parella es fa recomanacions sobre el capteniment davant de la malaltia, sobre la resistència als tractaments, es desitgen, molt sovint, salut.
El recull dóna veu a una persona que fins ara ens era desconeguda, aquesta Mercè vitalista, agosarada, inquieta. I que escriu molt bé, encara que faci faltes d’ortografia, com palesa Sales, tot i que en ella, segons l’amic escriptor, això encara és una mena de gràcia afegida. Faltes d’ortografia les quals, com és lògic, no podem valorar. El comentari de Sales avui sona una mica discriminatori mentre que en el seu temps devia ser una mena de floreta. En algun moment es menciona, com de passada, l’amor, allò dels rius paral·lels, un suposat matrimoni del futur, convencional i impossible. Però això són petits esquitxos en el conjunt.
Més enllà de la interpretació d’aquella relació, de la qual, com de la personalitat de la parella, ens queden molts espais buits que potser mai no podrem omplir, i obviant alguns fragments banals i prescindibles o les referències a persones que mai no coneixerem, aquesta correspondència és tot un goig. Per dos motius evidents. Un, el literari. Malgrat que són cartes personals, Màrius Torres no pot deixar de banda la seva ànima poètica i fer literatura i Mercè Figueras, que potser no pretenia fer-ne, aconsegueix atrapar-nos a través de la seva vitalitat resistent i mostrar-se com la bona escriptora que podia haver estat si s’hagués proposat dedicar-s’hi i escriure tan bé com, segons expliquen, cosia i brodava.
