Si bé en entrar a la plaça Alfonso II d’Oviedo l’element que aniràs a buscar amb els ulls, per mida i monumentalitat, és el campanar de la catedral, ràpidament un altre presència captarà la teva atenció. Parlo de presència i no d’edifici, ja que si no coneixes el projecte, inicialment et desconcertarà. Per sobre d’un grup de façanes antigues que giren i es perden per un carrer d’aire medieval apareixeran unes cobertes metàl·liques de formes arriscades, que sense entrar a competir amb el campanar, per contrast, enriquiran de sobte la postal que tens al davant.
Segons t’hi apropis, perdent la perspectiva de la teulada però guanyant profunditat, descobriràs que les façanes que veies estan buides, i que un edifici translúcid i abstracte juga a fet i amagar darrere d’aquestes. Finalment, no podràs evitar travessar algun dels buits i recórrer l’espai entremig, explorant les diverses obertures per on se t’oferiran constants visuals de l’interior i del carrer. És aquesta condició d’espai interstici, espai entre dues parts, aquesta ambigüitat, el que el torna tan atractiu.
La possibilitat d’intervenir en l’epicentre emocional d’una ciutat no es presenta gaire sovint. En aquestes ocasions, cuidar l’entorn sense acovardir-se, trobar l’equilibri entre una arquitectura amb caràcter i el respecte pel patrimoni i la ciutat, sol tornar-se un tema central. L’oportunitat de projectar per una ubicació com la plaça Alfonso II d’Oviedo, al bell mig de la Vetusta de Clarín, una ciutat on es respira caràcter asturià i sobrietat a cada pedra, probablement és única. És per això que la valentia i sensibilitat amb que Francisco Mangado i el seu equip van projectar i construir l’ampliació del Museu de Belles Arts d’Astúries (2015), a través d’una arquitectura de formes intenses capaç no tan sols de respectar un emplaçament tan especial, sinó de millorar-ne l’experiència urbana, la fan destacar com una mostra excel·lent d’arquitectura contemporània.
L’ampliació s’explica a través de dos elements clau: l’atri i la pell. Parlem de pell per a referir-nos a tot allò que se situa entre interior i exterior, quan la complexitat de l’element és superior a la idea tradicional d’una façana. Hi trobem dues capes principals: les façanes tradicionals i el filtre translúcid. A més, cal sumar-li l’espai entremig descrit anteriorment, i l’escala que acollirà a l’interior. La pell servirà per a definir les relacions entre museu i ciutat, estructurarà part dels recorreguts interns i controlarà l’entrada de llum natural. L’atri, per contra, es situa a l’interior del museu, naixent del soterrani i acabant en una gran lluerna. Totes les plantes s’hi aboquen a través de balcons. Altre cop, servirà per controlar l’entrada de llum natural al museu, ordenar els seus espais interiors i establir, a través de la lluerna que és alhora l’atrevida coberta, la relació museu-ciutat. Si alguna lliçó d’arquitectura amaga l’edifici és que cap dels dos són sales d’exposició; les sales seran tot allò que anirà passant al voltant d’aquest dos espais aparentment sense funció, enriquides per un mosaic d’obertures i petites lluernes.
A l’Escola d’Arquitectura de Barcelona utilitzem sovint la idea del palimpsest per descriure la ciutat. Un palimpsest és un manuscrit de l’antiguitat que, sota el text escrit, conserva restes de textos anteriors. Diem, per tant, que la ciutat no és un full en blanc, sinó un full ja escrit que pot ser revitalitzat. Doncs bé, l’ampliació del Museu de Belles Arts d’Astúries de Francisco Mangado il·lustra perfectament aquesta idea, al juxtaposar-se, travar-se, fondre amb el context que l’envolta, tornant-se una capa més del palimpsest sense renunciar a tenir veu pròpia.
