Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La dona del 600, escrita i dirigida per Pere Riera, s’ha estrenat al Teatre Goya i es podrà veure fins el 15 de desembre. En un to de comèdia una mica àcida, amb alguns tocs fins i tot costumistes, d’un costumisme lligat al nostre present i amb pinzellades d’ironia intel·ligent, la història que ens explica i els personatges que hi trobem tenen molta més profunditat del que semblen reflectir les aparences. Un home vidu, de més de setanta anys, amb les limitacions tòpiques de l’edat, s’ha dedicat, en el menjador de casa, a reproduir el sis-cents que conduïa la seva dona, morta fa tres anys. Té dues filles, molt diferents, i un net. La dèria d’aquesta reconstrucció crearà un conflicte familiar rere el qual hi sura en tot moment la pèrdua de la mare. En les converses entre els diferents personatges reviurà un passat recent, que encara no s’ha superat, però també ens ensopegarem amb l’evidència del pas del temps, que ens canvia i acaba per fer-nos desaparèixer de forma inevitable.
El context social ens és molt conegut i proper, aquest home gran va venir, amb els seus pares, des de l’Aragó, va viure l’època de la millora econòmica i salarial, va treballar a la Seat i a la Pegaso, i va poder donar estudis a les seves dues filles. El seu matrimoni va ser feliç, malgrat alguna incidència inesperada i, potser, sobrera, que esbrinarem al llarg de l’obra. Una de les filles és metge, treballa a Metges sense Fronteres, l’altra té un càrrec a l’Ajuntament d’una ciutat que no es menciona de forma explícita. Les falques musicals són tota una troballa i accentuen la proximitat de l’indret i dels personatges.
Al llarg de l’obra assistirem al distanciament i retrobament d’aquesta família, a la qual li manca el pal de paller que representava la mare. Al capdavall la família, sigui la que sigui, és, encara, quan més o menys funciona, un suport evident en èpoques difícils. L’obra recorre en alguns moments a l’analepsi i l’escenografia, tot i que tradicional, compta amb recursos del present com són les filmacions, gràcies a les quals ens podem situar en el passat. El repartiment és molt encertat i cal remarcar la interpretació de Gonyalons i Vila en el paper d’aquestes dues germanes, tan diferents i, en el fons, complementàries. Elles dues porten el pes del conflicte, cadascuna amb la seva personalitat, característiques pròpies i problemes personals. Mercè Sampietro ja és prou coneguda del públic i defensa amb grapa el paper d’aquesta mare morta, que reviu en el record de la família. Banacolocha és també un actor eficaç i de pes, i es fica en la pell d’un pare bonhomiós i una mica aclaparat per la personalitat de les tres dones de la seva vida. Pep Planas és un molt bon actor, i tot i que el seu paper és més reduït ens mostra la imatge de l’home d’avui, desconcertat davant dels fets que li venen al damunt sense que gairebé ni se n’adoni.
La dona del 600 és una comèdia amable, tendra, però profunda en molts aspectes. El llenguatge, planer però treballat, no defuig la utilització d’expressions i paraules habituals, encara que no siguin ben bé normatives. I tampoc recorre, com sol passar avui amb massa facilitat, a la xaronada o al mot groller insistent i innecessari. Una obra de teatre per a un públic divers però que suscita diferents nivells de lectura i que aplega temàtiques diverses, lligades al nostre present. Un present en el qual, al capdavall, la problemàtica humana és la de sempre, ja que les grans preguntes sobre la vida, la mort o les relacions amoroses continuen sense respostes definitives.
________
La dona del 600 / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text i direcció de Pere Riera / 120 minuts / Fins el 15 de desembre del 2019 / www.teatregoya.cat
