Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Aquest assaig sobre Montaigne és una obra inconclusa, el suïcidi de l’autor, Stefan Zweig, va deixar el llibre inacabat. Malgrat la seva brevetat i la constatació de què alguns fragments es troben tot just esbossats, ens aproxima a la vida de l’escriptor a través de l’estil culte i apassionat de Zweig, i tant pot servir d’introducció a la seva obra com a complement de tot el que s’hagi llegit sobre el personatge. La biografia s’inicia amb una reflexió a l’entorn de la sagnant societat que va acollir el pensador francès, i, a través de paral·lelismes relacionats amb la vigència de la violència i l’absurd, Zweig fa referència a la terrible situació històrica en la qual havia de sobreviure. Malauradament, les meditacions sobre el consol que el pensament, l’escriptura i la reflexió van suposar per a Montaigne no van resultar prou eficaces. L’autor va decidir suïcidar-se, en companyia de la seva secretària i segona esposa, en el Brasil que els havia acollit.
Els orígens familiars del pensador francès no eren nobles, i entre els seus avantpassats materns hi trobem jueus conversos espanyols, però el seu pare, que va ser el beneficiari dels èxits comercials de l’avi i del seu progressiu ennobliment, tenia sobre l’educació del fill unes idees innovadores i singulars, considerant l’època. El pare el va fer viure fins als tres anys amb una família humil, fins als sis anys li va procurar una immersió en llatí, absoluta i constant, evitant qualsevol trasbals a l’infant, fins al punt de fer-lo despertar amb música. Després, als sis anys, va haver d’anar a l’escola de Burdeos on tot seria diferent i on Montaigne patiria la tendència llibresca i memorística habitual en aquelles escoles d’elit.
Tot plegat no va afectar anímicament en excés el personatge, que va consolidar la seva passió pels llibres i la cultura, però també per la vida i les seves diferents manifestacions. Els llibres són considerats per ell uns interlocutors que responen quan se’ls pregunta i que no destorben. Montaigne, gràcies als privilegis de la seva situació econòmica i social, va poder retirar-se durant llargs períodes de temps a una torre del seu castell, tot i no defugir algunes responsabilitats derivades d’aquella mateixa situació. En aquest sentit, el matrimoni i la vida familiar no semblen representar, per a ell, gran cosa, més enllà d’una obligació i un pes vital més.
Tot i la situació en la qual es trobava i les mancances documentals que devia experimentar en el seu exili, Zweig aconsegueix incidir a fons en la psicologia de Montaigne, hi retrobem el seu estil personal, que coneixem a través de tants seus altres llibres. El biografiat ens mostra, a través de Zweig, la seva independència de pensament i la seva llibertat d’esperit, fins i tot quan es veu arrossegat per determinades convencions socials o per algunes vanitats humanes inevitables. Montaigne, tot i la seva situació social, no ho va tenir fàcil. Va viure enmig dels enfrontaments generats per les guerres de religió i va aconseguir el respecte de persones enfrontades, reis inclosos. L’administració de l’herència paterna va ser per a ell un pes que va intentar evitar, deixant que se’n cuidessin d’altres, com la seva dona, de la qual en sabem ben poca cosa, com, en general, de totes les dones que el van envoltar al llarg de la seva vida.
El francès no pot defugir els prejudicis del seu temps, tan sols en la seva darrera etapa vital toparà amb una dona jove, amiga i filla intel·lectual, admiradora seva, a la qual deixarà encarregada de l’edició dels Essais, Marie de Gournay. Malgrat ser aquest un llibre sense acabar i estar mancat de dades importants sobre l’autor, resulta una lectura engrescadora, adient per a uns dies en els quals es fa més evident la necessitat de reflexionar sobre el món i els seus habitants, sobre la vida i la mort. Acostar-nos al pensament d’autors com Montaigne, tan contemporanis encara, resulta un estímul i un exercici intel·lectual plaent i apassionant.
