Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz
Sense ser lector de poesia puc afirmar que Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) és dels poetes catalans vius que més he llegit, tot i que hi vaig entrar de retruc pel seu Dillatari i no pas per l’obra poètica, també publicada a Quaderns Crema. El Dillatari el vaig trobar fresc, perquè com a lector de dietaris passa que trobo tediosos la gran majoria de textos d’aquest gènere que avui dia es publiquen. No m’avorreixen per la baixa qualitat, sinó que per mi el dietari ha de narrar el dia a dia de gent que interessi o, com a mínim, de gent que tingui una realitat diferent a la meva; si vius en una altra època o altre lloc del món diferent, tindràs coses a dir més atractives que «avui he anat al veterinari», perquè això també ho fem nosaltres, i amb prou feines m’interessa a mi quan ho faig. Independentment d’això, vaig trobar moltes frases que guardo subratllades i li he donat un altre vot de confiança amb el recent Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema).
El llibre explica la seva estada a Nova York amb motiu d’un recital de poesia acompanyat per la seva dona, la Roser. Està exposat de forma dual, barrejant una part narrativa que va i torna entre un mar de reflexions, i una altra, en vers, que ens explica la història de Menorca. La divisió resulta ben feta perquè en cap cas et semblen dues històries deixades caure com un ou ferrat, sinó que les vivències d’un passeig per Nova York, en què hi ha una gran multiculturalitat, evoquen la destrucció del paisatge menorquí per sobrepoblació. El llibre, per moments, té, al meu gust, una mica massa de cantarella a la part narrativa, com si no s’hagués aconseguit separar els dos estils. De fet, la part poètica és força més narrativa que la part narrativa, la qual esdevé més poètica. Desconec si és fet a propòsit, potser sí, però el rerefons tan líric del dietari sovint empelta un gra massa el que es vol dir, conduint-ho, a parer meu, fins a la contradicció en un parell de moments. Costa de pair que «l’única pàtria és la vida» en mig d’un llibre que fas «per sentir que la duc a dintre [a Menorca], que, a pesar de la distància, encara hi sóc i l’estim», tot barrejat amb una oda històrica a Menorca que et porta a lamentar la pèrdua del català per les constants agressions castellanes. Un acaba la narració i pensa: home, potser la teva pàtria és Menorca i no la «vida», que dins de la vida hi ha una altra pàtria que si pogués aixafaria la teva.
Independentment d’aquestes pinzellades que, torno a dir, són cosa pròpia, Ponç Pons sempre garanteix una qualitat que no podem passar per alt, i unes connexions entre el paisatge que trepitja i el que ha llegit que fan de bon paladejar. Comparar Nova York amb Menorca resulta gairebé impossible, perquè semblen mons diferents, però Pons ens ho presenta des del respecte pels primers fins a la preferència dels segons. Ben vist, sí que podem establir uns nexes, per contraposició, i ho fa des de la cultura o l’arquitectura, perquè «l’arquitectura marca, condiciona la nostra vida, i aquest urbanisme fred, descomunal, […] ha de conformar, per força, un tipus de mentalitat». El paisatge, de nou, cobra una basta importància en el tarannà de cadascú, i és que d’un país sense bancs on fer petar la xarrada no pot sortir res comparable a un país sense cotxes. El gris pel blau, el tràfic per l’aire, la rapidesa per l’assossec són diferències entre dos països que exporten persones de dos mons diferents. Ponç Pons, a Els ullastres de Manhattan, ens convida a conèixer què ens separa dels americans mitjançant les seves sensacions, fent un viatge per la literatura com a mirall de dues societats diferents; perquè tot i que la seva pàtria és la vida, la seva vida és Menorca.
