‘Una jove prometedora’, una venjança cuinada a foc lent

La pel·lícula d'Emerald Fennell és una comèdia negra protagonitzada per una noia marcada per un fet traumàtic
Una joven prometedora Emerald Fennell
L'actriu Carey Mulligan protagonitza la pel·lícula.

Manel Haro / @manelhc


La protagonista d’Una jove prometedora, pel·lícula guanyadora de l’Oscar al millor guió original, té un comportament estrany. La coneixem totalment beguda en un bar, sense tenir cap control d’ella mateixa, just en el moment que un home se li apropa amb aparent voluntat d’ajudar-la. En el fons, ell vol una altra cosa, veu en ella -una jove molt atractiva- l’oportunitat de tenir sexe de forma fàcil. En el passat, aquesta noia era una estudiant brillant de Medecina, però va quedar marcada per un fet ocorregut en una desfasada festa universitària. Ella no en va ser víctima directament, però la commoció d’aquell succés la va deixar marcada, tant és així que la seva prometedora carrera va acabar en aquell moment. El seu estrany comportament, gairebé una dècada després, és conseqüència d’aquell gir en la seva vida.

Dirigida per la britànica Emerald Fennell, Una jove prometedora és la història d’una venjança cuinada a foc lent. Cassie, la protagonista (interpretada per Carey Mulligan), és una noia freda, molt calculadora, actua com si hagués perdut l’esperança en l’ésser humà, sempre a la defensiva, fins i tot davant situacions tan ordinàries com celebrar el seu aniversari. El que ella fa és, en essència, buscar justícia a la seva manera, encara que amb la resignació que tot allò no pot compensar el que va viure anys enrere. Això, és clar, fins que troba l’oportunitat de passar comptes.

Poca cosa més es pot dir de l’argument sense desvetllar aspectes rellevants de la trama. Una jove prometedora és un thriller, però amb aires de comèdia negra. De fet, el que Fennell -que, a més de directora, és també la guionista- ens ofereix és un trencaclosques intel·ligent, però tan complicat de fer-lo encaixar, que -molt astutament- ens el presenta en forma de divertimento (fins i tot diria que exagera algunes coses de forma pretesa), sense renunciar a la incisiva denúncia que hi ha en el fons i a una sèrie de reflexions que només se suggereixen: com la ferida que un fet traumàtic provoca no només en qui ho ha viscut, sinó també en els qui l’envolten.

D’alguna manera seria com quan llences una pedra a l’aigua i veus com el cercle al voltant de l’impacte es va fent gran. Dos dels personatges que han de conviure amb aquest patiment són els pares de la Cassie (interpretats per la carismàtica Jennifer Coolidge i Clancy Brown). Un dels grans temes de la pel·lícula és la connivència de la societat, i de determinades institucions, davant d’un fet tan greu que pot destruir la vida d’una persona. L’altre aspecte destacable és el retrat que la directora fa del masclisme que es tradueix molt sovint en agressions a les dones. I a Fennell li ha sortit tot molt bé, demostrant que es poden tractar temes molt seriosos sense caure en el simple retrat tràgic, en l’abús del dramatisme. El cinema i la realitat ja ens demostren habitualment com són de gran algunes ferides, calen noves mirades per entendre millor la societat en què vivim.

Categories
CINEComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES