‘Weekend’, el desig de l’amor romàntic i convencional

La pel·lícula d'Andrew Haigh està protagonitzada per dos nois gais que tenen opinions diferents sobre les relacions
Weekend', d'Andrew Haigh

Manel Haro / @manelhc


Ara sembla que no queda bé enamorar-se massa ràpid d’una persona, com si l’amor a primera vista de tota la vida ara només es pogués explicar com una obsessió malaltissa, com un fet del qual és millor fugir abans no sigui massa tard. Però el protagonista de Weekend (2011) -dirigida per Andrew Haigh- sent aquella mena d’amor intens fruit pràcticament d’una sola nit; ell viu una història bonica però dolorosa perquè el noi de qui s’ha quedat penjat, Glen, no vol cap relació, només passar-s’ho bé. I puc entendre el neguit que experimenta Rusell, un noi que sembla bona persona, sensible, molt entregat, mancat de l’amor dels seus pares durant la infància i ara esperançat de tenir una relació d’aquelles boniques, romàntiques. Però Glen està en un altre moment de la seva vida, també ha estat ferit en el passat i s’intueix que la cosa encara fa mal. De fet, Glen està com fugint dels seus fantasmes, esperant que la seva vida sigui millor en un altre lloc.

I aquí és on l’espectador pensa: «ep, Glen, que potser no cal que marxis enlloc, que Rusell sembla un bon partit, que nois com ell no es troben fàcilment. Obre els ulls, carai!» Segurament tot això que dic són tòpics, el noi i la noia perfectes no existeixen, però és bonic pensar que l’hem trobat. La història del Glen (Chris New) i del Rusell (Tom Cullen) és un clàssic de les frustracions amoroses: semblen fets l’un per a l’altre, però alguna cosa impedeix que allò que hauria de ser tan fàcil esdevingui un maldecap de llarg abast. Almenys per a Rusell (sempre hi ha una part que pateix més que l’altra). I no és que Glen sigui aquí un noi insensible, és que les coses no li han anat bé i ha decidit agafar un camí on no esperava trobar-se cap altre noi tan aviat.

La història d’aquest amor podria ser amb dos personatges heterosexuals, perquè en essència parla del desig, de la frustració, de la lluita, del romanticisme, però la pel·lícula no seria la mateixa i segurament seria una típica comèdia romàntica absurda a les quals estem molt acostumats. Al final, fins i tot, serien molt feliços i tindrien una llarga vida junts. El neguit de Rusell només es pot entendre en tota la seva dimensió perquè és gai: perquè viu en una societat on encara no està normalitzat anar de la mà d’una persona del mateix sexe, perquè ha crescut en un entorn de tabús i prejudicis, perquè necessita demostrar-se a ell mateix que pot tenir una relació convencional, com la que tenen les parelles heterosexuals que l’envolten. Perquè lluita per tenir els mateixos drets que qualsevol persona, fins i tot el dret a estimar.

A mesura que fem anys, les nostres motxilles emocionals es van fent pesades i això sempre està a sobre de la taula quan coneixes una altra persona que t’agrada. Fins i tot diria que amb el temps és fàcil perdre la il·lusió i ens tornem escèptics. Per aquesta raó el personatge de Rusell és tan atractiu, perquè ell no ha perdut l’esperança, perquè ell encara creu en l’amor romàntic, perquè té els seus traumes, però fa l’esforç de vèncer-los. No només això, es permet el luxe (perquè sembla un luxe!) de tenir uns sentiments que no esperava per algú que acaba de conèixer. I de tant en tant val la pena reivindicar els amors intensos, inconvenients, passionals, transcendentals, feridors, convencionals fins i tot, aquells amors de manual en els quals moltes persones encara creiem.

Categories
CINELGTBIRomàntic
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES