Gràcies a aquest miracle del present que és la supervivència d’un cinema tan emblemàtic com el Maldà, ahir vaig poder veure Cinco lobitos, primer llargmetratge de la directora i guionista basca Alauda Ruiz de Azúa (Baracaldo, 1978). L’accés de les dones a la direcció cinematogràfica, en aquests darrers anys, ha estat impressionant, i es tracta d’un fenomen pràcticament mundial. Malauradament, si no hi ha premis pel mig, i encara així, de vegades la difusió no és la que caldria.
Cinco lobitos es va estrenar a la secció Panoramas del Festival Internacional de cinema de Berlín, i a Màlaga, aquest any 2022, va obtenir diferents premis, com ara la prestigiosa Biznaga. La directora, autora també del guió, va partir de la seva pròpia experiència amb la maternitat, un tema que havia estat embolcallat de tòpics diversos, en el passat, des de la mirada masculina, i no tan sols al cinema, també a la literatura, per exemple.
La pel·lícula compta amb un repartiment excel·lent: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramon Barea i Mikel Bustamante. Barea i Sánchez pertanyen a una elit encara poc reconeguda d’actors i actrius grans, intel·ligents i eficaços, amb un rodatge impressionant. La pel·lícula es va endegar en cinc setmanes, l’any passat, al País Basc. El tema de l’euskera, tot i que la versió sigui en castellà, està molt present al llarg de la història, de forma natural i planera.
Les històries familiars van canviant amb el temps però continuen tenint una força extraordinària, al capdavall gairebé tothom té una família, ni que sigui poc convencional, i els llaços familiars, en molts casos, tenen el seu pes, sobretot en moments difícils. La pel·lícula comença amb l’angoixa de la protagonista jove davant de la seva recent maternitat, l’absència més o menys justificada de la parella, i la seva necessitat de retrobar l’ajuda i la companyia dels pares.
La pel·lícula, però, no es queda aquí: una malaltia de l’àvia, encara jove, invertirà els papers, la mare recent haurà d’assumir noves responsabilitats, que entomarà amb una progressiva maduresa i comprensió vers unes persones que coneix molt poc, de fet. La història és plena de detalls, de comentaris subtils, de coses que s’entenen sense explicar-se del tot. Pot semblar aquesta una història ja coneguda però els matisos la fan molt diferent, ja que tothom és, també, diferent, i ha de viure la vida que li ha tocat, com recorda aquesta àvia recent a la seva filla. I la vida real és sovint plena d’insatisfaccions diverses, personals, professionals, de parella. La comunicació no és senzilla, per la pel·lícula hi planen els silencis, les coses dites a mitges, les indirectes amb les quals, en ocasions, ens ferim mútuament, però també l’afecte que sura, malgrat tot, quan les coses van mal dades.
Els quatre actors estan molt bé però Laia Costa i Susi Sánchez broden els seus papers, a base de mirades, insinuacions, moments de tensió i moments de comprensió absoluta. El paper dels homes pot semblar secundari, fins i tot, des d’un punt de vista conservador ens poden semblar, en algun moment, víctimes gairebé innocents de la situació, si no fos que entenem que han optat sovint per l’absència, com a defensa davant de la responsabilitat.
El pes i l’angoixa que produeix el naixement d’una criatura que demana tota l’atenció, un pes que, en general, encara recau més aviat sobre la mare, tot i que aquesta sigui jove i moderna, va evolucionant amb el pas del temps, ja que seguim aquesta família al llarg d’uns quants mesos.
Tant si la relació ens ve donada, com passa amb la família d’origen, com si l’hem triat, en el cas de la parella, o d’una maternitat assumida amb il·lusió fins que no mostra les seves inevitables servituds, res no és senzill, ens equivoquem i ens ferim però som capaços de recompondre els plats trencats, en moltes ocasions. I, potser les persones, com ara aquest pare silenciós que sabem que va superar, d’alguna manera, una antiga infidelitat o el perill d’una possible separació, un tema que també afectarà el pare novell, fan el que poden i cadascú està lligat al seu tarannà. De vegades, senzillament, no en sabem més.
Hi ha el recurs evident d’invertir els papers, la filla haurà de fer de mare, establint una mena de paral·lelisme que, gràcies a les bondats del guió, no sembla mai introduït amb calçador sinó que flueix de forma gairebé natural. La vida ens pot donar moltes sorpreses inesperades, doloroses, que situen en un context de menys importància els ressentiments, els oblits, els silencis incòmodes o els desenganys assumits. La vida segueix, malgrat la mort, i aquesta mare que sembla haver madurat amb l’experiència i el trasbals de la pèrdua, tornarà al lloc on ha triat com a llar pròpia, si no més feliç, si més sàvia i capaç d’adaptar-se millor al que vingui.
