Gerard Quintana: «A casa em diuen que no tinc records, que tinc imaginació»

El cantant de Sopa de Cabra s’estrena en la novel·la amb ‘Entre el cel i la terra’, protagonitzada per un artista a la recerca de la bellesa
Gerard Quintana
Foto de Manel Haro

Com a cantant, Gerard Quintana (Girona, 1964) no necessita presentació, però com a novel·lista sí. La veu de Sopa de Cabra s’estrena en la ficció literària amb Entre el cel i la terra (Columna), protagonitzada per Pachi Saura, un noi basc que arriba a Barcelona el 1952 per estudiar Belles Arts i fer carrera artística lluny dels dictats familiars. A la capital catalana, comparteix les seves passions amb algunes noies del barri que li fan de model a canvi de pocs diners, mentre segueix una recerca quasi obsessiva de la bellesa. La història abraça cinquanta anys, cosa que permet a Quintana contraposar dues generacions diferents i repassar fets històrics capitals de la segona meitat del segle XX, així com omplir de referències musicals les pàgines d’aquesta novel·la.

Quintana diu que ell porta tota la vida escrivint, que això era el que havia volgut fer des de sempre, però esperava el moment adequat per atrevir-se amb la novel·la. De fet, recorda que va arribar al món de la música escrivint les lletres de Sopa de Cabra. En el seu discurs es nota la passió per la literatura, quan era petit baixava a la llibreria que regentava el seu oncle, la Geli, un dels caus de lletres més coneguts de Girona, abans i ara. Aquest cantant i ara novel·lista es mostra molt reflexiu, es pren el seu temps per pensar les respostes i les fa llargues. La sensació és que quan es posa a pensar, el seu cap s’allunya. Vola, viatja, i després torna.

 

Manel Haro / @manelhc

Gerard Quintana, músic i ara també escriptor!

Jo vaig començar en la música perquè escrivia, així que, en realitat, sóc un intrús en el món de la música. Als anys vuitanta tenia un fanzine amb uns amics, d’aquells de fotocòpies i grapes, llavors em van demanar lletres per a cançons, i així vaig començar en la música. Ara que sóc músic, em poden considerar un intrús en la literatura. Aquesta és la història de la meva vida, però el cert és que jo sempre he escrit i considero que el meu instrument és la paraula.

A més, sempre ha estat un bon lector…

Jo vivia al quart pis del mateix edifici on està la llibreria Geli de Girona, que ara fa 140 anys. Llavors la portava el meu oncle Pere i ara la porta el meu cosí. La Geli va ser el meu refugi, el meu oncle em deia què havia de llegir, sempre em regalaven llibres, i em permetien fer lectures d’obres que no em tocaven. Però també la música va ser un refugi, com a nen que era amb problemes de comunicació, tartamut, m’anaven molt bé les lletres de les cançons. Música i literatura m’ajudaven molt.

I va començar a estudiar periodisme.

Sí, perquè volia escriure. Em deien que havia d’estudiar una carrera i aquesta semblava que em portava al meu objectiu, però com que en el fons no tenia vocació de periodista, ho vaig deixar estar. Però, insisteixo, la paraula és l’eina que m’ha salvat sempre. Sóc cantant perquè escrivia, i això que llavors no tenia preparació per ser-ho.

També va passar per l’Institut del Teatre.

Estudiant interpretació, allà vaig coincidir amb el Josep Maria Carandell, que tenia una biblioteca enorme. Ell ens va ensenyar la història del teatre. També hi era Jaume Melendres, que veia que m’agrada escriure les meves peces i adaptar textos de Maupassant en monòlegs. Em deia que ser escriptor era molt fàcil, que només calia escriure cada dia i llegir molt, però jo no ho veia tan fàcil. Suposo que per buscar una excusa em vaig dir que abans d’escriure havia de viure i faig decidir que esperaria a fer cinquanta anys, potser pensant que mai ho faria realment. Però sí, vaig començar un llibre que no és aquest, és un altre que s’havia de publicar a La Magrana i que espero recuperar.

I ara ha arribat Entre el cel i la terra.

L’editora de Columna, la Glòria Gasch, va pensar que potser jo era alguna cosa més que un cantant. Em va proposar la idea d’escriure un llibre, jo li vaig enviar la meva proposta i el resultat és aquesta novel·la. Ara ja no hi ha marxa enrere. Quan em pregunten què espero d’aquest llibre, la meva resposta és que em permeti escriure un segon, no vull que Entre el cel i la terra sigui només treure’m una espina clavada, així que ja estic treballant en la següent novel·la. A vegades no és tant perseguir objectius sinó gaudir del procés. Això permet que l’escriptura no sigui un patiment, sinó un plaer.

Tenia clara tota l’estructura de la novel·la abans de començar?

Sí, jo necessito saber a què jugaré en tot moment. Tenia l’estructura molt pensada, però després el protagonista va anar reclamant espai i allò que tenia preparat no ho vaig poder desenvolupar fins el capítol dotze. Diguem que cada capítol és un dia en la vida d’algun dels personatges o, ja cap al final de la novel·la, de més d’un, perquè els darrers capítols són més corals. En total són una vintena de dies al llarg de cinquanta anys. Això, però, és el que el lector pot llegir, però hi ha molta més feina invisible i moltes més pàgines escrites, perquè per fer les el·lipsis de la història, primer les escrivia. Vaig tenir una sensació de plenitud molt gran, encara que vaig sentir-me molt encallat quan van passar els fets de l’1 d’octubre, llavors em sentia tan desbordat per la realitat, que no em vaig sentir amb cor d’escriure res. Sort que el Rafel Nadal em va animar i em va dir que en aquells moments no podíem fer de lletrats ni politòlegs, que havíem de seguir fent el que sabíem.

I les pàgines descartades on queden?

Jo acumulo molts papers i moltes notes, amb diverses idees que m’han anat venint al cap. Algunes es queden en simples anotacions i d’altres no. De tant en tant, en alguna mudança o quan s’ha hagut de pintar la casa, sempre penso si ho llenço tot, però al final no puc fer-ho. ¿I si algun dia em poso a revisar-ho tot i trobo alguna idea que em sedueixi? Però la veritat és que no ho faig mai.

És dels que prefereixen la soledat a l’hora d’escriure?

No, hi ha escriptors que es tanquen un o dos mesos en algun lloc per tal d’escriure, però jo necessito compartir-ho. Ara bé, quan em poso a escriure sí que m’hi passo moltes hores, i després la família es queixa, em reclama, em retreuen que passo més temps amb els meus personatges que amb ells. Suposo que en aquest sentit sóc una mica obsessiu, addicte, necessito escriure.

El protagonista de la novel·la és el Pachi, un noi que es trasllada a Barcelona a estudiar Belles Arts. Però un altre personatge important és el Bru, un amant de la literatura i la música que, després d’una infància a Girona, entre els llibres de la llibreria de vell del seu pare, marxa a Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres. No sé si Gerard Quintana està més en el personatge del Pachi o del Bru.

En els dos, de fet. En aquesta novel·la hi ha molt d’experiència pròpia i molt despullada. Segurament, per proximitat generacional, sento més a prop el Bru, que el situo vivint al mateix lloc on jo vivia a Girona. Recordo unes escenes quan el barri s’inundava i la gent corria per les escales per mirar de salvar els llibres de la Geli. Tant el Bru com jo som molt melòmans, i això m’ha permès introduir moltes referències musicals, algunes d’elles pretenen donar més sentit a l’estat emocional del personatge. Ell utilitza la música com a refugi i com a via de recerca de la bellesa. Aquí m’hi reconec molt.

Diguem que en la novel·la hi ha dues generacions molt diferenciades…

Sí, i la més jove ha de redimir, d’alguna manera, a l’anterior d’allò que no van poder fer. Per a mi, els personatges de l’Àngels i la Clara són les autèntiques heroïnes de la novel·la, se la juguen, no es rendeixen mai. Ho tenen més difícil per ser dones, han de lluitar més per reivindicar el seu propi espai.

Entre el cel i la terra, per què aquest títol?

A vegades em pregunto què entendran els lectors amb aquest títol. Per a mi fa referència al taller del Pachi, on s’accedeix per unes escales. Allà no importa el temps, només les formes i les ombres, és el seu espai, on pot ser déu i crear una realitat nova.

El Gerard Quintana està més a prop de la terra o del cel?

Del cel, diria. Quan era petit, tenia molts conflictes, m’encallava, no m’agradava aquest món ni em considerava afortunat d’haver arribat aquí. Tenia moltes mancances i, fins i tot, diria que vaig patir assetjament escolar. Això em feia enlairar-me i allunyar-me de la terra, que em semblava perillosa. A casa em diuen que no tinc records, que tinc imaginació.

En la novel·la juga amb la diferència entre memòria i invenció…

Entre el cel i la terra hi trobem fets històrics com l’assassinat de Carrero Blanco, l’assalt al Banc Central, el 23-F… Era una forma d’explicar les coses que passen ara, però no amb la intenció de posar-me en la pell dels vençuts o dels derrotats, sinó de fer dialogar el passat amb el present. Ara bé, sí és cert que jugo amb la idea de què la memòria té una part d’invenció, que la realitat no és com ens l’expliquen. Diverses persones poden coincidir en un mateix temps i espai i tenir una percepció de la realitat totalment diferent. Això mateix ho estem vivint ara a Catalunya, amb percepcions del present oposades i irreconciliables.

Hi ha alguna idea seva que podria haver estat novel·la però es va quedar en cançó?

Alguna n’hi ha, si. Més d’una, de fet. La primera lletra que vaig escriure, El boig de la ciutat, podria ser-ne una. El far del sud seria una altra, la vaig haver de resumir molt per explicar tot el que volia. Escriure una cançó pot ser una sensació molt castrant, algunes sorgeixen d’una revolada i d’altres que has de fer molt contorsionisme per encabir tot el que vols explicar i, tot i així, et quedes a mitges. Fa temps quedava amb l’Albert Pla i ens ensenyàvem les cançons, i algunes de les seves eren enciclopèdiques. Penso en La colilla, per exemple.

Curiosament, jo també havia pensat en El boig de la ciutat.

Aquesta cançó explica moltes coses, per exemple aquell moment de la vida. El meu company de taula a l’institut era el Jaume Rufí, autor de L’Empordà i altres cançons. De sobte va decidir no seguir amb la música, perquè va voler acabar amb una etapa de joventut i fer una altra carrera, així que de sobte vaig assumir jo el seu paper, amb una altra banda, però recuperant cançons que jo vaig viure com a públic i com a company de taula. Jo era el boig de la ciutat i ell era l’anterior. Les cançons, amb el temps, mostren moltes coses que llavors no n’eres conscient.

Què dirà de vostè d’aquí uns anys Entre el cel i la terra?

Com diria Bob Dylan, això només ho sap el vent. Dirà molt de mi, això està clar, i potser més enllà de la ficció, dirà que res era mentida, que tot és cert i en el fons és un striptease integral. Quan em preguntaven per a qui escrivia les cançons, jo deia que per als que encara no han nascut, que és com voler allargar la vida de les cançons amb l’esperança de què en el futur algú li afegeixi nous significats. Amb la novel·la podria dir el mateix. Sento que hi ha molta incapacitat per canviar el món i per això escric amb certa rebel·lió.

Escriu perquè no pot canviar el món o escriu perquè vol canviar-lo?

La manera de canviar el món és canviar a la gent. Ara veig a les generacions més joves i penso que és una putada. Abans hi havia més alternativa, ara ho tot peta o poca cosa es pot fer. Hi ha una mena de govern mundial que té tot el poder, però no respon a cap bandera, i deixa morir la gent en guerres, pobreses… Per aconseguir canviar el món, ens hauríem de sincronitzar tots, i això sembla impossible. Veus que de tant en tant el planeta peta per algun lloc, però tot continua. Hi ha esperança, perquè ara veus una adolescent sueca, Greta Thunberg, que aconsegueix compromisos contra el canvi climàtic. Vivim en un vaixell que clarament s’enfonsa, tirem endavant sense consciència. Escriure un llibre és un miratge de salvació, potser remou alguna cosa a algun lector.

Quan abans deia que escriu la novel·la per als lectors que encara no han nascut, vol dir doncs que no l’ha escrit per als fans de Sopa de Cabra?

No, en absolut. Llavors hagués fet un altre tipus de llibre. Aquí hi ha drogues, sexe i rock, però d’una manera diferent.

Considera que el seu públic ha estat injust amb vostè alguna vegada?

He trencat el meu personatge moltes vegades, no sempre de manera voluntària, i això m’ha comportat rebre unes quantes hòsties. La gent esperava de mi que fos el català ideal, que complís amb tots els prototips de ciutadà exemplar, i no sóc res d’això.

S’imagina que hagués escrit la novel·la en castellà?

Doncs ho podria haver fet, per què no. La meva llengua materna és el català, però l’educació que vaig rebre fins a l’adolescència va ser en castellà. Em sento molt lligat a la cultura en castellà també. M’agrada Margarit, Casasses i Papasseit, però també García Lorca. El primer llibre que recordo que em va impactar de manera important va ser Señas de identidad de Juan Goytisolo. Durant molt de temps la meva llengua literària ha estat el castellà. Però vam cantar en català, tot i que molta gent ens deia que què fèiem cantant en català, que el rock s’havia de fer en castellà o en anglès. Era difícil fer rock en català, perquè el català no és una llengua bruta, i abans ho era menys, i per dir determinades coses, havies de recórrer al barbarisme.

El rock català encara és viu?

Queda molt poc, està molt superat, però tot és cíclic i potser hi torna. Si jo comencés ara, cantaria rap i no rock. El rock abans era punyent, agressiu, i ara ja no, s’ha anat tancant en la forma i en el classicisme, però ha perdut el sentit amb el que va néixer. La música que ara diu les coses pel boc gros és el rap. Llavors vam ser una eina de normalització lingüística. Ens agradava rebel·lar-nos, tant és així que vam fer un disc íntegrament en castellà amb aquest esperit, i tot es va ensorrar, va ser una catàstrofe. Amb el temps la gent ens va tornar a acceptar…

Llavors, si el rock ja no funciona tant, què oferirà el següent disc de Sopa de Cabra?

Bona pregunta… Serà més pop i mirarà de crear empatia amb el sentiment col·lectiu que vivim en aquests moments. Per a mi és un pas endavant respecte al disc anterior, hi ha un treball més meditat. Ens preguntàvem que, amb tot el que estem vivint, què podíem explicar? Ens estem adaptant a nous temps i ens trobem còmodes. A fi de comptes, parlem de la llibertat, dels obstacles que ens trobem les persones per ser nosaltres mateixos davant l’imperi de l’economia i els mercats. Crec que funcionarà.

Categories
CantantsENTREVISTESEscriptorsLLIBRESMÉS MÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES