Ara em dedique a devorar-me novel·les, però no sempre ha estat així. Abans no en llegia ni de forma obligatòria i em dedicava a rumiar entre les il·lustracions dels còmics. Em vaig fer un apassionat de Francisco Ibáñez i del seu Mortadelo y Filemón reunint tota la col·lecció que fins eixe moment hi existia. Quan em vaig aficionar a altres gèneres després de llegir El perquè de tot plegat d’en Monzó vaig deixar abandonats als meus personatges.
No fa gaire em van enviar Narcís Monturiol i les pedres de l’infern (Males Herbes), de Sebastià Roig i Toni Benages, i per uns moments vaig tornar a aquells primers llibres que em feien oblidar tantes coses. El personatge principal és el català Narcís Monturiol, famós per, entre altres moltes coses, ser l’inventor del primer submarí tripulat. Si ja pel simple fet de ser un còmic em va agradar, quan vaig comprovar la catalanitat d’aquest encara ho va fer més. La major part del relat està narrat i il·lustrat a Cadaqués tot i arrancar a la Londres victoriana on s’engega un obscur plan perquè Anglaterra continue essent potència mundial amb l’obtenció d’un exèrcit que pogués lluitar enfront de qualsevol disputa.
La psicologia dels personatges, juntament amb unes bones il·lustracions fan d’aquest còmic un passatemps breu del qual gaudeixes força. Juntament amb el nostre protagonista català, apareixen un seguit d’element que enllacen títol i història: un explorador de dubtosa ètica, un almirall i unes pedres màgiques que aporten aquest xic de morbositat i disputa entre bons i dolents.
En no-res, ens veiem transportats de la Londres més moderna al Cadaqués més popular. Com sempre ha passat al llarg de la història, aquell que destaca ha estat titllat de somiatruites i de no tindre els peus posats al planeta Terra, fent que persones vàlides abandonen els seus estudis per les opinions de gent que hauria de ser indiferent per a les grans ments. Per sort, la psicologia del personatge de Narcís Monturiol va ser més forta que la d’altres i, juntament amb el seu equip —Sabana, Congre i Diri— viuran un seguit d’aventura que et fan voler un còmic més extens, com d’aquells reculls de 300 pàgines de Súper López.
La història, en general, t’atrapa si coneixes el protagonista, a qui han caracteritzat tal com solia vestir en vida. Amb un toc de fantasia i màgia puntual, Monturiol avança per tot el llibre evitant les nombroses trampes que fan d’aquest còmic un punt d’inflexió, doncs només acabar-ho me n’he comprat un altre.
