Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Diuen que, juntament amb La gran estafa americana, aquesta és una de les pel·lícules favorites per a la pròxima edició dels Oscar. Ambdues estan també destacades en les travesses per als Globus d’Or, amb set nominacions cadascuna. De moment, a l’espera de l’estrena de la pel·lícula de David O. Rusell al nostre país, ens hem de conformar amb valorar la cinta de Steve McQueen.
12 anys d’esclavitud explica la història de Solomon Northup, un afroamericà nascut a Nova York que, sent lliure, va ser segrestat i venut com a esclau. El guió, a càrrec de John Ridley, és una adaptació de les memòries que el mateix Northup va escriure i publicar el 1853 (recentment les ha editat en castellà l’editorial Debolsillo). Solomon és un músic acomodat, pare de família, bon marit, un home respectat en els cercles socials en els quals es mou. En definitiva, sembla que ho té tot. La seva sort canvia quan li ofereixen una bona suma de diners per acompanyar altres dos artistes a Washington. Allà és drogat i traslladat a Louisiana, on començarà la seva tortura.
L’actor britànic Chiwetel Ejiofor (Love Actually, American Gangster, Melinda i Melinda) és l’encarregat de donar vida al protagonista d’aquesta història, en la qual també participen algunes cares conegudes del cel·luloide com Benedict Cumberbatch (que fa de Julian Assange a El cinquè poder), l’entranyable Paul Giamatti (Entre copes), Brad Pitt o un sorprenent Paul Dano (Petita Miss Sunshine), que comença a reclamar projectes d’envergadura. L’actor Michael Fassbender (Jane Eyre, Prometheus) fa aquí d’antagonista, de terratinent despietat, home sense escrúpols que no dubta a utilitzar la força per saciar la seva ira o fins i tot per alimentar les seves paranoies. Si Solomon Northup ja havia patit les vexacions d’anteriors capatassos, sobretot la del personatge que encarna Paul Dano, és quan es creua amb el seu últim amo (Fassbender) quan descobreix fins a quin punt pot arribar el menyspreu humà.
La de Northup és una lluita callada, pacient, buscant sempre el moment oportú per demanar ajuda i que es faci justícia: ell no és un esclau i ha de tornar amb la seva família. Però, mentrestant, l’espectador veu la condició de l’esclavitud sense embuts. Tot i que s’han realitzat diverses pel·lícules sobre aquesta temàtica, com Mandingo (Richard Fleischer, 1975), Arrels (1977), Amistat (Steven Spielberg, 1997) o la més recent, Django Unchained (Quentin Tarantino, 2012), les crítiques han apuntat a que el film de Steve McQueen és el més descarnat i realista de tots ells. Probablement així ho sigui si tenim en compte com d’explícites són algunes escenes: sobretot l’afició al fuet d’alguns terratinents. No obstant això, no em sembla que la història que ens explica McQueen sigui més complexa o dura que la que ja ens havien explicat altres directors. Crec que no cal desmerèixer, per exemple, el Django de Tarantino només perquè tingui aquest to exagerat i còmic característic d’ell. El patiment de Django és inqüestionable i la pel·lícula de Tarantino em resulta més rica en matisos a més de què proposa una trama una mica més complexa.
12 anys d’esclavitud és un bon relat, però no deixa de ser un relat bastant lineal (malgrat els flashbacks) on el que més sacseja l’espectador són les escenes de linxament i aquestes imatges de les esquenes destrossades d’alguns esclaus. No veig grans subtrames que donin una mica més de joc a la pel·lícula, ni personatges secundaris que alimentin realment la història, més enllà del bon paper que fa Lupita Nyong’o (una altra de les esclaves que més pateix). Aquesta és una pel·lícula que mostra perfectament la perversió de l’ésser humà, no hi ha dubte, i la lluita per la llibertat, però potser McQueen podria haver dotat els seus personatges (esclaus) d’una mica més d’èpica; com he dit anteriorment, la del protagonista és una lluita de resistència, de ser pacient sense cridar massa l’atenció i esperar el moment oportú per demanar ajuda, cosa que fa que el ritme es mantingui bastant inalterable fins al desenllaç que, dit sigui de passada , no és tan poderós com podria haver estat.
