Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Un jove soldat perdut al bosc comet un assassinat. Anys després, encara obsessionat pel que ha passat, es topa amb un relat del crim escrit des del punt de vista de la seva víctima. Descobreix així que, malgrat el que creia, aquell que prenia per mort sobreviu al seu tret, i el protagonista començarà llavors una llarga aventura per retrobar-se amb Alexander Wolf, ara escriptor, qui potser tingui la clau per desentranyar el perquè de la seva existència sempre fosca, violenta i insatisfeta. El espectro de Aleksandr Wolf, una de les novel·les més conegudes de Gaito Gazdánov, ens arriba de la mà d’Acantilado (amb traducció de Maria García) després que l’única edició disponible fins ara a Espanya sigui la de l’editorial argentina La Bestia Equilátera. Aquesta edició suposa una nova oportunitat d’acostar-se a un clàssic encara desconegut, imperfecte potser en alguns trams però amb una força que envejaria gran part de la narrativa contemporània.
Estarem d’acord en què una bona premissa és la millor amiga d’una novel·la i dels seus publicistes; en aquest cas, El espectro de Alexander Wolf va molt ben acompanyada. Ja només per les seves primeres pàgines Gaito Gazdánov hauria d’estar en boca de tots, i els seus llibres haurien de ser best-sellers comentats en totes les cafeteries i en totes les llars del país, a la manera en què es van discutir en el seu moment El falcó maltès o La gran dormida. Només per la seva meravellosa premissa -un assassinat, el record del crim, la víctima encara viva després de morir i la recerca conseqüent-, ja és capaç d’alterar la nostra visió del món. Ara bé, amb un material que donaria per a un magnífic relat curt Gazdánov acaba construint una novel·la bona encara que massa llarga. Partint de la seva premissa, l’autor ens ofereix una investigació literària i moral, una descripció del món de l’hampa i de la boxa, i un quadre psicològic de la vida en parella de dos outsiders, i un té la sensació d’estar davant d’un farciment de qualitat, però farcit al cap i a la fi. Tot això malgrat que Gazdánov sempre té un as amagat sota la màniga per tenir el lector en suspens, alternant la disquisició psicològica i la filosòfica amb descripcions suggerents i escenes d’alt voltatge. Llegir-lo és participar d’un joc constant d’expectatives frustrades, ecos no destacats, fils tallats o explicats amb profusió.
Potser es desinfli una mica la novel·la pel descontrol amb el qual Gazdanov diu, diu i escriu i escriu, de vegades sense saber quan trepitjar el fre. I això és especialment dolorós en una novel·la de menys de dues-centes pàgines, en les quals almenys cinc són de matrícula d’honor. La força de Gazdánov no jeu, al meu parer, en el llenguatge que utilitza, de vegades de manera una mica retòrica i exagerada, sinó en la profunditat amb què enfoca i planteja les seves idees. La seva agudesa i intensitat poden recordar al millor Dostoievski. Quan resulta més satisfactori és en els moments en què se cenyeix al seu increïble nucli argumental, culminat en un desenllaç terrible. El poder de suggestió i la violència metafísica implícits en la premissa són tan grans com ho seria la unió literària-estètica de Dostoievski i Borges, o de Lermontov i Dashiel Hammet. Hi ha alguna cosa de profundament necessari, profundament addictiu, de profundament universal en allò que va escriure Gazdánov en aquestes pàgines. Estan plenes d’una màgia inigualable, i només per això es converteix en un autor a reivindicar. La resta de la novel·la és un excel·lent embolcall amb el qual gaudir de les seves excentricitats.
