Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Després de debutar amb Hamam: El bany turc el 1997 i rodar la seva segona pel·lícula, L’últim harem, el 1999, el director turc Ferzan Özpetek començava a trobar-se a si mateix amb el seu tercer film, La fada ignorant (2001). Si bé les dues primeres cintes mostraven més el món que havia deixat al seu Istanbul natal amb divuit anys -la seva història, cultura i tradicions-, amb la tercera, el seu cinema feia un gir significatiu. Özpetek ja no era un director desconegut, podia prescindir d’allò exòtic i passar a històries més contemporànies, retrats humans i socials actuals les arrels dels quals, en realitat, ja estaven en Hamam: El bany turc.
Si analitzem tota la filmografia d’Özpetek, una de les rareses seria L’últim harem, una pel·lícula on narrava els últims dies de l’Imperi Otomà i el conseqüent tancament dels harems, cosa que va produir que les concubines quedessin en llibertat. Özpetek se centrava en com canviava la vida de l’última favorita del sultà, com desapareixia el món de luxe i sensualitat de palau i com havia de enfrontar-se a una nova i desemparada vida a l’Istanbul de 1923. L’única connexió, si hem d’establir-ne alguna, entre L’últim harem i Hamam: El bany turc és Turquia: les seves arrels i tradició. De fet, la idea per a la segona pel·lícula va sorgir mentre treballava en la primera. Argumentalment, però, són molt diferents. En el seu debut, Özpetek ja tractava algun dels temes que tindrien presència més tard en altres de les seves pel·lícules, com l’homosexualitat, la repressió que un s’autoimposa, la dificultat d’estimar en llibertat o el desengany en la parella. El protagonista de Hamam: El bany turc és Francesco, un italià que vola a Istanbul per gestionar una herència que ha rebut: un atrotinat i abandonat bany turc. En lloc de liquidar ràpid la qüestió, Francesco descobreix que a Istanbul pot trobar la felicitat que a Roma li defuig.
A La fada ignorant, Özpetek explota encara més aquests temes que ja apareixien a Hamam: El bany turc però situa la seva història a Itàlia. Antonia (Margherita Buy) és una metgessa que sembla tenir una relació perfecta amb el seu marit Massimo fins que aquest mor atropellat. Ella, consternada, descobreix per casualitat una dedicatòria en la part posterior d’un quadre que ell tenia al seu despatx. Es tracta d’una dedicatòria d’amor que algú sota el nom de «la fada ignorant» li ha enviat per celebrar els set anys de relació que mantenien en secret. Antonia decideix esbrinar l’adreça de qui ha enviat aquest regal per fer-li una visita i intentar comprendre aquesta altra vida del seu marit. Les indagacions la porten a una casa on viuen diverses persones, una gran família d’amics que tenen cura els uns dels altres, entre els quals es troba «la fada ignorant». Antònia no s’espera el que hi descobrirà sobre el seu espòs, però lluny de caure derrotada, decideix seguir visitant la casa i tenir una amistat amb els seus inquilins i especialment amb qui ell li era infidel.
A Massimo li va passar en aquesta pel·lícula el que a Francesco a Hamam: El bany turc, que viuen una relació paral·lela, només que, si bé en aquesta primera pel·lícula la dona del protagonista descobreix al seu marit en acció, a La fada ignorant Antònia ho fa un cop ell ha mort. Bona part de la filmografia d’Özpetek, també els seus llibres, estan dedicats a retratar les persones en un moment en què se senten una mica perdudes davant la vida: desenganys amorosos, necessitat de superar una decepció, iniciar una reconstrucció existencial o, senzillament, trobar el seu lloc al món. També en la seva primera novel·la, Rosso Istanbul, una noia ha de començar de nou després de descobrir que el seu marit li és infidel (aquesta història és molt semblant a la de la primera pel·lícula).
Amb La fada ignorant, Özpetek intenta avisar-nos, despertar les nostres consciències, fet que serà recurrent en les seves posteriors pel·lícules: ¿Realment estàs vivint la vida que vols? ¿Ets conscient que un no viu eternament i que el temps vola? ¿Saps que si no lluites per ser feliç en aquesta vida, no hi haurà una segona oportunitat? La mort apareix moltes vegades en l’obra literària i cinematogràfica d’Özpetek, però no tant per recrear-se en la tragèdia, sinó per mostrar com això afecta els que han de superar la pèrdua. Són totes elles morts inesperades, joves, cops d’efecte perquè amics i familiars es protegeixin en el silenci i reflexionin sobre ells mateixos. En altres ocasions no cal la mort per mostrar que el que deixes escapar per covardia potser mai ho pots tornar a recuperar.
A La fada ignorant, la fragilitat es cola en l’àmplia galeria de personatges i deixa aquesta sensació que, tot i estar junts, moltes vegades no es poden treure de sobre el sentiment de soledat i desarrelament. Encara que La fada ignorant és la tercera pel·lícula d’Özpetek, és aquesta la que realment marca un punt d’inflexió en el seu cinema i dona corda a aquests temes que l’interessen i que tindran màxima presència en posteriors pel·lícules, com Saturno contro o Mine vaganti. Encara que La fada ignorant sigui segurament el film més estimat pels seguidors d’Özpetek, no em sembla que sigui el millor que ha rodat. De fet, hi ha algunes insuficiències tècniques imperdonables, com l’escena en què atropellen al marit de la protagonista, un ninot manipulat per ordinador que és colpejat com si fos una pilota de pinball. I, argumentalment, la pel·lícula no resulta tan interessant pel que explica, sinó pel que suggereix. Darrere de la irracionalitat dels actes d’alguns personatges hi ha un rerefons que cal comprendre. Si un d’ells decideix contagiar-se de VIH perquè vol tenir-ho tot de la persona que estima, la clau no és jutjar l’acte com una autèntica bogeria (que ho és), sinó entendre fins a quin punt estimar i la necessitat de ser estimats pot portar a les persones a anul·lar-se a elles mateixes i entrar en una perillosa autodestrucció. Al capdavall, en la vida de vegades n’hi ha prou amb un pas equivocat perquè tot s’ensorri.
